Imaginem per un moment una escola del futur, una on les aules estan equipades amb les tecnologies més avançades. Pantalles interactives, programes d’ensenyament personalitzat, i fins i tot intel·ligència artificial que respon a les preguntes dels estudiants. En aquest escenari, emergeix una pregunta intrigant: necessitem encara els docents tradicionals?

Hi ha qui diu que si un mestre pot ser substituït per una màquina, llavors hauria de ser substituït per un altre mestre que no pugui ser-ho. Però, què fa a aquest segon mestre tan especial i insubstituïble?

Comencem explorant el món de l’educació digital. Sens dubte, la tecnologia ha obert portes increïbles. L’accés a informació il·limitada i l’oportunitat d’aprendre a qualsevol hora i lloc són avantatges indiscutibles. Però, pot una màquina entendre la frustració d’un estudiant quan no pot resoldre un problema de matemàtiques? O inspirar a un alumne a assolir els seus somnis?

Aquí entra en joc la figura del docent. Pensem en les habilitats que realment importen avui dia: la creativitat, el pensament crític, l’empatia. Aquestes no són simplement competències; són qualitats humanes que són millor ensenyades per persones, no per programes.

I què hi ha d’aquella relació única que es forma entre un docent i el seu alumne? Aquell moment màgic quan un mestre potencia la imaginació d’un estudiant i encén en ell una passió per l’aprenentatge, és alguna cosa que cap algoritme pot replicar.

Així, mentre celebrem els avenços tecnològics en l’educació, no oblidem el valor inestimable dels docents. Els mestres que ens inspiren, ens desafien i ens connecten amb el món d’una manera que cap màquina mai podrà. En aquest nou món digital, potser la veritable pregunta no és si els mestres poden ser substituïts, sinó com podem assegurar-nos que cada mestre sigui insubstituïble.

---

La imatge de la capçalera ha estat generada per l’autor amb Dall-E.

---

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons