Com ens encanta aferrar-nos a les anomalies per donar vida al debat! Prenguem, per exemple, els gurús de Silicon Valley, aquells profetes de la tecnologia que, en un gir inesperat, van decidir que els seus fills s’eduquessin en escoles d’elit sense ni una sola pantalla; ho recordeu? O la decisió de la ministra d’Educació sueca, frenant la digitalització en les aules, com si posar un peu al fre en el país de l’IKEA i de Spotify pogués servir d’exemple universal. Aquestes decisions semblen més un reflex de les tendències socials i culturals que una guia fiable per a la política educativa. És en aquestes singularitats on trobem el soroll més estrident al voltant de la cruïlla educativa i social en què ens trobem, ens agradi o no.
En l’article a l’Ara Balears, “I si parlam de la digitalització a les aules?” de Montserrat Nadal, es planteja una crítica a la implementació massiva de la tecnologia digital en l’educació. Aquesta crítica, basada en un estudi de la UNESCO, suggereix que hi ha pocs indicis del valor afegit de la tecnologia digital a l’educació, amb una gran part d’aquests indicis originant-se en els mateixos venedors de tecnologia. Aquesta conclusió podria caure en la fal·làcia de la generalització, ja que la manca d’evidència contundent no nega els beneficis potencials de la tecnologia en contextos específics o per a determinades aplicacions educatives.
Un altre aspecte destacat és la suposada adopció acrítica de la digitalització per part de la Conselleria d’Educació i Universitats (abans d’Educació i Formació Professional), sense una previsió clara dels seus efectes. Aquesta afirmació necessita un examen més profund. És important qüestionar si realment hi ha estudis que correlacionen directament la digitalització amb efectes negatius o si aquesta crítica es basa en suposicions no demostrades.
L’article també menciona el cas de Suècia, on la digitalització va ser frenada pressumptament a causa de problemes en la comprensió lectora atribuïts a l’ús de pantalles. Aquest exemple pot ser anecdòtic i no necessàriament reflectir una tendència general. És crucial investigar si aquest cas és representatiu i si hi ha altres factors involucrats.
La crítica a la influència del capitalisme en l’educació, especialment per part de Google a les Illes Balears, planteja qüestions sobre l’impacte de les grans corporacions tecnològiques en l’educació. És vital examinar com la presència d’aquestes corporacions pot afectar la qualitat i independència de l’ensenyament.
Ara bé, aquesta crítica es pot ampliar a l’observació de com el capitalisme ferotge també afecta l’educació des de fa dècades a través del negoci dels llibres de text. Històricament, les editorials de llibres de text han exercit un paper significatiu en el sistema educatiu, sovint influenciant i, fins i tot, monopolitzant els continguts i recursos disponibles per als estudiants. I algú dubta que aquesta influència i monopoli pot haver limitat la diversitat i l’accessibilitat dels materials educatius? Ha donat lloc a preocupacions similars sobre la qualitat i independència de l’ensenyament? Un dia parlarem de les corporacions propietàries de les editorials de llibres de text.
Aquí el debat és tan complex que hem d’assenyalar el possible xoc d’interessos entre empreses editorials i tecnològiques. Les editorials de llibres de text es veuen amenaçades pel creixent paper de la tecnologia digital, que ofereix alternatives com els recursos educatius oberts i altres plataformes en línia. Aquesta tensió entre els dos models de negoci pot portar a un conflicte d’interessos, on cadascuna busca preservar la seva quota de mercat i influència en l’educació, possiblement en detriment de l’objectiu compartit d’una educació de qualitat i accessible. És fonamental, doncs, vigilar i gestionar aquesta dinàmica per assegurar que l’ensenyament segueixi sent el centre de les decisions educatives.
Finalment, l’article de Montserrat Nadal aborda les preocupacions de famílies i docents que se senten desbordats per la digitalització. Esmenta que l’addicció a les pantalles dels estudiants pot ser agreujada per la seva incorporació transversal en totes les assignatures, i destaca la pressió sobre els professors per acreditar les seves habilitats digitals en un curt període, suggerint una possible sobrecàrrega laboral i la necessitat de formació adequada. Aquest és un tema molt controvertit i complex, on hi conflueixen molts de factors; alguns són els apuntats a l’article, però en falten d’altres, com
Al meu entendre és essencial basar qualsevol discurs sobre la digitalització educativa en evidències sòlides, considerant una varietat d’enfocaments i perspectives. Cal trobar un equilibri entre els beneficis de la tecnologia i les necessitats humanes i pedagògiques dels estudiants, proporcionant al professorat la formació i els recursos necessaris per integrar eficaçment la tecnologia en l’ensenyament.
És essencial recollir dades empíriques properes (Silicon Valley i Suècia no valen) sobre l’impacte de la tecnologia en l’aprenentatge, oferir formació específica i continuada als docents en l’ús pedagògic de la tecnologia, desenvolupar estratègies per a una gestió del temps eficient tant per a estudiants com per a professors, i involucrar tota la comunitat educativa en el procés de presa de decisions sobre la digitalització. Això permetrà una integració més equilibrada i efectiva de la tecnologia en l’entorn educatiu. Ah, i em falta una cosa molt important, acceptar que ja estem a punt de tombar el primer quart de segle XXI.
La imatge de la capçalera ha estat generada per l’autor amb Midjourney.
Apocal·lipsi i integració de la tasca docent al segle XXI 
Deixa un comentari