La IA s’ha convertit en un dels temes més recurrents en qualsevol conversa sobre el futur de l’educació i la societat. Com si no tinguéssim prou amb les dietes miraculoses o les conspiracions sobre si els ocells són drons (sí, com insisteix el nostre estimat expert en conspiracions del segon pis), ara tot gira entorn de la IA. Un recent article publicat al diari Última Hora, titulat Hablar de IA implica hablar de trabajo infantil, violaciones y contaminación, m’ha fet reflexionar sobre aquesta “temuda” eina que sembla estar destinada a destruir la humanitat, començant per l’alumnat i acabant amb el planeta. O almenys així és com ho volen fer veure determinats col·lectius. Prepareu-vos per una reflexió on desmuntarem algunes d’aquestes afirmacions, perquè la veritat és que la IA no és ni un àngel ni un dimoni. És, més aviat, com aquell company de classe que és molt bo en matemàtiques: pot ser molt útil si li demanes ajuda, però t’acaba treient de polleguera si es posa massa repel·lent.

La IA, el treball infantil i altres catàstrofes genèriques

El titular del diari deia que parlar d’IA implica parlar de treball infantil, violacions de drets humans i contaminació. Sembla la sinopsi d’una sèrie distòpica de Netflix, oi? No negaré que aquests problemes existeixen a la cadena de subministrament tecnològica, però la IA no n’és la causa directa.

És cert que la fabricació de dispositius electrònics té un impacte greu: l’extracció de minerals en condicions deplorables, el treball infantil en certes parts del món… Però el problema és molt més gran que la IA; és una realitat que afecta tota la indústria tecnològica. Atribuir aquesta responsabilitat únicament a la IA és com culpar al pa torrat de les calories de tot l’esmorzar: és una visió convenient, però simplista.

Podem afirmar que la IA contribueix a la demanda de tecnologia, i això és cert. Però, què passa amb els telèfons mòbils que es renoven cada any o els cotxes elèctrics que, per molt “ecològics” que siguin, requereixen materials semblants? En última instància, es tracta d’un problema de producció i consum excessiu, i d’un sistema econòmic que prioritza el benefici per sobre de tot. La IA és, en aquest sentit, una baula més de la cadena, però ni n’és l’origen ni en serà el final d’aquestes pràctiques abusives.

La vigilància de la IA: Big Brother superat

Un altre gran clàssic en la narrativa alarmista sobre la IA és el tema de la vigilància. Es parla sovint de “capitalisme de vigilància”. És cert que moltes aplicacions de la IA s’utilitzen per analitzar dades a una escala mai vista abans. Però hem de recordar que la IA no és un ens malèvol que, de forma autònoma, decideix recopilar totes les nostres fotos de les vacances per vendre-les a corporacions misterioses (i sincerament, les fotos de la nostra paella recremada no són tan interessants com ens sembla).

Els responsables de l’ús abusiu de la IA som nosaltres, els humans. En concret, els humans que treballen per a empreses que volen lucrar-se amb les nostres dades. I, per si ho dubtàvem, aquesta pràctica ja existia abans de la IA: la recollida de dades es feia amb altres eines, però la IA ha fet el procés molt més eficient. El problema és d’ètica i regulació, no de tecnologia en si. Sense unes normes clares, qualsevol eina potent pot ser perillosa. Tornant a l’exemple de classe: és com donar-li un portàtil amb accés a internet a algú enmig d’un examen i esperar que només busqui el significat de paraules difícils. L’ordinador no té cap intenció maliciosa, però tots sabem que els límits són temptadors quan tens tot el coneixement al teu abast.

Tot o res: el gran perill de les generalitzacions

El que em molesta especialment és la tendència a simplificar. La IA és una eina complexa i no és just ni útil parlar-ne en termes absoluts. Per exemple, l’article no fa cap menció de les aplicacions positives de la IA en sectors com la medicina. La detecció precoç de malalties gràcies a la IA està millorant la vida de moltes persones. Imagineu-vos: la IA salvant vides, però això sembla que no ven tants diaris.

En l’àmbit educatiu, la IA pot personalitzar l’aprenentatge, ajudar l’alumnat amb dificultats específiques i alliberar els docents de tasques repetitives. Però, clar, és molt més atractiu imaginar robots controlant les nostres ments que veure com un nen amb dislèxia finalment rep l’ajuda que necessita.

Som nosaltres els qui decidim

El problema no és tant la IA com la falta d’ètica i la negligència amb què sovint s’utilitza. La IA pot millorar l’aprenentatge, fer-nos més eficients, i fer la nostra vida una mica més fàcil (com indicar-nos quina ruta evitar per no quedar atrapats en un embús un divendres a la tarda). Però també pot ser usada per vigilar-nos, manipular-nos i fer-nos gastar més diners del que voldríem. Al final, som nosaltres els qui decidim quins usos volem promoure i quines pràctiques volem regular.

Fins i tot en l’àmbit educatiu, la IA pot ser una gran aliada. Imagineu tenir un assistent virtual que pugui ajudar un alumne a comprendre un concepte mentre el professor es dedica a atendre altres necessitats de la classe. O que pugui corregir automàticament els exercicis més mecànics, deixant temps als mestres per dissenyar activitats creatives i fomentar el pensament crític. I siguem sincers, tots sabem que als docents ens sobren papers per corregir.

Conclusió? Millor una pregunta

Així que, abans de condemnar la IA per tots els mals del món, potser val la pena plantejar-nos quin ús n’estem fent i, sobretot, quina és la nostra responsabilitat com a societat. La IA no és cap messies, però tampoc és el dimoni que vindrà a buscar-nos si no acabem el projecte a temps. Si la volem fer servir per vigilar-nos o per fer el bé, està a les nostres mans. Per tant, la pregunta és: com volem que sigui el futur amb la IA? Només nosaltres podem decidir-ho.

I, si tot això falla, sempre ens quedarà aquella opció clàssica i infalible: desconnectar la wifi i sortir a passejar.

---

Imatge generada per l’autor amb Grok 2

---

Aquesta obra té la llicència CC BY-NC-SA 4.0