Hi ha quelcom gairebé encantador en els debats sobre noves tecnologies: sempre, sempre, apareix algú disposat a pintar-les com una amenaça apocalíptica. La intel·ligència artificial generativa (IAG) no podia ser l’excepció. “Intel·ligència artificiosa”, l’anomenen per aquí, com si fos un truc barat, una farsa contra la nostra gloriosa i pura humanitat. Però, realment és així? Anem a desmuntar alguns dels arguments més populars (i absurds) que intenten posar fre a la IAG.

Primer, el nom: “artificiosa”. Quina manera més elegant de dir que no és autèntica! Llavors, suposo que també hauríem de descartar les calculadores, els GPS, els audiòfons, els correctors automàtics i els marcapassos, perquè tots ells també són “artificiosos”. La IAG no pretén ser més autèntica que qualsevol altra eina que hem creat per amplificar les nostres capacitats. Des d’ajudar els metges a diagnosticar malalties fins a personalitzar l’aprenentatge a les aules, què té de dolent una tecnologia que simplement ens fa millors en el que fem? Potser el problema no és la IAG, sinó la por al canvi. Ens enfrontem a una resistència gairebé visceral davant el que no comprenem del tot, a una mena d’aferrament nostàlgic al que es considera “natural” i “genuí”. Però si mirem enrere a la història, veurem que aquesta mateixa actitud es repeteix una vegada i una altra davant de cada innovació important.

Després hi ha l’argument que la IAG ens idioteja. Aquest és un clàssic, un «greatest hit» del pessimisme tecnològic. Es deia el mateix de la impremta, de la televisió, de la calculadora, d’internet. El resultat? Aquí estem, més connectats i amb més accés a la informació que mai (encara que bastant desinformats, tot s’ha de dir). És clar, utilitzar la IAG sense sentit crític pot ser un problema, però, de qui és la responsabilitat? Una eina com ChatGPT està dissenyada per complementar, no per substituir. Si algú la utilitza malament, és culpa de l’eina o de l’usuari? Potser la veritable pregunta és: tenim por que ens facin estúpids o que ens facin veure com d’estúpids podem ser pel nostre compte? Al final, les eines no són bones ni dolentes per si mateixes; tot depèn de l’ús que decidim donar-los. En lloc de culpar la tecnologia, potser hauríem de preguntar-nos com podem educar-nos per utilitzar-la de manera més efectiva i responsable.

Un altre favorit: “La IA mata la creativitat”. És clar, perquè abans de la IAG, la creativitat desbordava per tot arreu, oi? Només cal veure els milions de novel·les que comencen amb “Era una nit fosca i tempestuosa”. La veritat és que la IAG ja està potenciant la creativitat d’artistes, escriptors i músics. Per què no veure-la com un pinzell més a la paleta, en lloc del final de l’art? La creativitat humana mai no ha estat sobre eines, sinó sobre com les utilitzem. La càmera fotogràfica no va acabar amb la pintura, el sintetitzador no va acabar amb la música clàssica, el vídeo no va acabar amb la ràdio. Al contrari, van ampliar el que era possible, van crear nous camins d’expressió. La IAG, si la mirem bé, és simplement una nova eina, un nou company de creació, un que ens ajuda a explorar terrenys que abans semblaven inassolibles. No és aquest el veritable esperit creatiu?

També hi ha el tema ètic. Aquí és on el dramatisme es desferma. Es parla de biaixos, de control, de riscos. Tot cert, però també incomplet. Per què no parlar de les normatives, les investigacions i els esforços globals per fer de la IAG una tecnologia més transparent i equitativa? Sembla que la por ven més que els avenços. Ignorar el que s’està fent bé no és més que una manera d’alimentar el pànic. És clar que la IAG té reptes ètics, com qualsevol tecnologia poderosa. Però també té un potencial increïble per millorar vides si la desenvolupem de manera correcta. Des d’ajudar a predir crisis alimentàries fins a optimitzar l’ús de recursos naturals, la IAG té el poder de marcar una diferència real i positiva al món. I això és quelcom del que rarament es parla perquè, admetem-ho, el drama i la por sempre ocupen més titulars.

I per acabar, l’argument de l’alienació i la desigualtat. Ah, perquè abans de la IAG, el món era un paradís d’igualtat i accés universal al coneixement. La IAG, de fet, està ajudant a democratitzar eines que abans eren exclusives d’uns quants. Però és clar, això no encaixa en la narrativa de la “por al futur”. Accés a diagnòstics mèdics a través d’aplicacions, educació personalitzada sense importar el lloc on visquis, traducció automàtica que apropa cultures… tots aquests són exemples de com la IAG està trencant barreres. Sí, és cert que existeixen desafiaments i que la bretxa tecnològica continua sent un problema, però això no és un argument contra la IAG, sinó una crida a crear polítiques que assegurin un accés més equitatiu. La tecnologia no resoldrà la desigualtat per si sola, però és una eina que pot contribuir a tancar moltes bretxes si sabem utilitzar-la adequadament.

Així que aquí estem, demonitzant la IAG com hem demonitzat cada avenç tecnològic. Potser el problema mai no ha estat l’eina. Potser el problema és com afrontem el canvi i el desconegut. Potser ens toca aprendre a no tenir por del que no entenem del tot, a recordar que cada pas endavant en la història de la humanitat va venir acompanyat de dubtes i temors. La IAG no és el final, és només un altre començament. I el que fem amb ella dependrà, com sempre, de nosaltres mateixos.

---

Imatge generada per l’autor amb WordPress.

---

Aquesta obra té la llicència CC BY-NC-SA 4.0