La pandèmia de la COVID-19 va transformar la societat de manera radical, però pocs sectors han experimentat un canvi tan brusc i emocionant com l’educació. Perquè, qui no troba fascinant passar de l’aula al sofà de casa, amb un ordinador que es desconnecta en el moment més oportú? Els docents, aquells herois desconeguts, es van convertir en improvisats arquitectes de noves formes d’ensenyar. Com si dissenyar un pont amb escuradents no fos prou, ara calia fer-ho mentre els alumnes es dedicaven a canviar el fons de Zoom per imatges de gats dansaires.

Uns anys després, la frustració és gairebé palpable: la distància entre la imatge ideal del professor que inspira vocacions i el professor real que intenta fer funcionar el Wi-Fi és tan gran que, si fos una carretera, necessitaríem un parell d’àrees de servei per descansar.

El problema de fons: un sistema educatiu vintage
Culpar els docents de la situació és, si més no, injust. Ells són el producte d’un sistema educatiu que es va quedar encallat en algun lloc entre el “Windows 95” i la creació del Facebook. Mentre altres sectors com la salut s’han modernitzat amb la tecnologia (perquè, sincerament, ningú vol un metge que encara usi sangoneres), l’educació ha estat el bastió de la nostàlgia. I no una nostàlgia simpàtica com la del vinil, sinó d’aquella incòmoda, com quan trobes els teus texans del 2005 que mai et van quedar bé.

Però, és clar, el món ha canviat. Ara ja no es tracta només de recitar la lliçó i posar una nota. Ara toca ser dissenyador d’experiències, influencer tecnològic i, de tant en tant, terapeuta amateur d’un alumnat que, entre emojis i TikToks, encara no sap si la Revolució Francesa va ser abans o després de la invenció de la Coca-Cola. I el més curiós és que tot això s’espera amb els mateixos recursos de sempre i molta, molta paciència.

L’administració: el gran Houdini
I, com no, la responsabilitat també recau en l’administració educativa, sempre tan compromesa… almenys sobre el paper. És aquell tipus de compromís que recorda el d’alguns polítics prometent millores sense concretar mai dates: “Sí, invertirem en formació digital. Quan? Ah, això és un detall menor”. Els programes de formació? Fragmentats com un puzle amb peces de diferents caixes. Les inversions en tecnologia? Bé, tenim ordinadors que funcionen… si tens la sort que et toqui un que encara tingui totes les tecles. I l’acompanyament? Potser quan el Ministeri de Màgia enviï més personal. Mentrestant, els docents continuen inventant miracles amb un pressupost i unes condicions horàries que faria plorar fins i tot a un mag de carrer.

Ser docent: una vocació de resistència
Ser professor avui és acceptar que el rol està en eterna transformació. “Qui s’atreveix a ensenyar, mai ha de deixar d’aprendre”. I qui s’atreveix a ser docent, tampoc ha de deixar de respirar profundament cada vegada que apareix un nou decret llei que promet canviar-ho tot i acaba canviant… res. No obstant això, malgrat tot, molts professors continuen al peu del canó, buscant aquella petita espurna de curiositat a l’alumnat que, encara que només sigui per un instant, els fa oblidar que el Wi-Fi ha tornat a caure.

Perquè, al final, com va dir Mandela, “l’educació és l’arma més poderosa per canviar el món”. El problema és que, ara mateix, aquesta arma sembla una espasa de joguina i, si volem que funcioni de debò, primer hem de començar a cuidar els seus protagonistes: els docents. Però, ep, sense presses, que potser l’any vinent ja toca, o no?

---

Imatge generada per l’autor amb Grok 2.

---

Aquesta obra té la llicència CC BY-NC-SA 4.0