Mira, he llegit un article titulat ¿Por qué no urge incorporar la inteligencia artificial a la enseñanza? que diu que no cal córrer per incorporar la IA a l’ensenyament. Bé, no sé si l’autor s’ha fixat en el calendari, però la IA ja no és cosa de ciència-ficció. És com si ens diguessin que no cal internet a les escoles perquè encara queda molt per entendre els llibres. La IA ja fa dos anys i escaig que ha arribat i, en comptes de fer-li una reverència o posar-nos histèrics, cal aprendre a conviure-hi, adaptar-nos i aprofitar-ne els avantatges abans que sigui massa tard. No estem parlant d’una moda passatgera, estem davant d’una eina poderosa que pot transformar la manera com ensenyem i aprenem.

Primer punt de l’article: la IA podria distreure mestres i alumnes. Escolta, tot pot distreure. Fins i tot el marcador del sostre o el soroll de la calefacció. La IA no distreu, dona eines. Si la fas servir bé, et pot estalviar maldecaps amb les correccions o ajudar a personalitzar l’aprenentatge. Parlem d’optimitzar el temps del docent per dedicar-se a coses realment importants: fer seguiment personalitzat, crear activitats més enriquidores o simplement respirar entre classes. Ara, si la fas servir malament… doncs sí, es pot convertir en una altra pantalla que hipnotitza. Però aquí el problema no és la tecnologia, és l’ús que en fem. Per tant, no es tracta de fugir-ne, sinó de formar-nos per usar-la de manera intel·ligent.

Una altra afirmació de l’article diu que abans d’embrancar-nos amb IA, cal aprendre a pensar i reflexionar. Totalment d’acord, però no cal fer les dues coses de forma seqüencial, com si fóssim en una cua del supermercat. Pensar i integrar tecnologia no són contraris. És més, aprendre a qüestionar la IA és un exercici magnífic de pensament crític. S’ha de saber com funciona, entendre els seus algoritmes, detectar-ne els esbiaixaments i no caure en la trampa de pensar que “si ho diu la IA, és cert”. Aquesta és una competència clau per al futur: ser capaç d’interpretar la informació digital amb criteri propi. Al final, no es tracta de substituir el cervell pel botó d’una màquina, es tracta de complementar-nos, potenciar-nos i fer-nos més eficients.

Després apareix la famosa prudència. Prudència, sí. Però atenció, que de vegades aquesta paraula és una excusa encoberta per ajornar decisions importants. La prudència no ens pot portar a quedar-nos només amb la pissarra de guix mentre el món avança a cop d’algoritme. La prudència ben entesa és formar el professorat, oferir recursos i començar a introduir la IA de forma intel·ligent, amb cap i sense por. I això no vol dir fer un curs de dues hores i endavant les atxes. Vol dir dedicar-hi temps, planificar, fer proves i aprendre dels errors. Pensem en la IA com un procés d’adopció progressiva, amb avaluacions constants i ajustos continus.

També parlem del clàssic debat: la IA substituirà els docents? No. No hi ha robot que pugui fer el que fa un professor motivat, amb les seves anècdotes dolentes i el radar que detecta alumnes avorrits a la primera. La IA no empatitza, no fa bromes i no mira l’alumne als ulls. Però sí que pot corregir una pila exàmens en trenta minuts, detectar que a tres alumnes els costa la divisó d’un pas i ningú no se n’ha adonat, o recomanar recursos adaptats a les necessitats de cadascú.

Això no és ciència-ficció, és una realitat. Si la fem servir amb criteri, podem revolucionar el sistema educatiu. Però si la rebutgem sense donar-li una oportunitat, correm el risc de quedar-nos enrere. Hem vist com altres sectors que es van resistir a la tecnologia han acabat superats pels esdeveniments. I encara ara hi ha un bon grapat de docents que considera internet com una “nova tecnologia”… Ja té 30 anys, per l’amor de Déu! Si ens costa veure internet com una eina consolidada, imagineu-vos integrar la IA amb una mentalitat d’anys enrere. No podem seguir mirant les eines del futur amb ulls del passat. No caiguem en el mateix parany a les aules. Ens cal una actitud oberta, ganes d’experimentar i un bon grapat d’humilitat per aprendre dels errors.

La IA no ens ha de fer por. Al contrari, ens ha d’empènyer a formar-nos, a repensar la nostra pràctica docent i a evitar quedar-nos a la cua del tren digital amb cara de no saber on anem. No es tracta d’una moda ni d’una opció romàntica de resistir-se al canvi. O ens hi pugem i aprenem a conduir-lo, o ens quedem a l’andana mirant-lo passar, lamentant-nos que ningú ens ho havia explicat prou bé. I, per acabar, una petita reflexió positiva: si hem sobreviscut a les fotocopiadores que s’embossen i a les connexions Wi-Fi que desapareixen just abans d’un examen digital, estic convençut que amb la IA podem fer coses espectaculars. Endavant!

---

Imatge de la capçalera generada per l’autor amb Midjourney.

---

Aquesta obra té la llicència CC BY-NC-SA 4.0