Fa uns dies, El Mundo publicava un article d’opinió titulat “La necesaria desescalada tecnológica de las aulas”. El titular ja prometia: sona com si haguéssim d’evacuar les escoles amb sirenes i megàfons perquè les tauletes estan a punt de conquerir el planeta. Spoiler: encara no ha passat. De moment.

L’article el signen diverses persones amb càrrecs i cognoms d’aquells que impressionen —que si filòsofs, neuroeducadors, membres de la RAE… Només falta un cavaller templer per completar el combo—. La tesi central és que cal frenar la digitalització escolar fins que tinguem proves irrefutables que no fa mal. Com si parléssim d’un nou fàrmac amb efectes secundaris greus, i no pas d’eines digitals que, com tot en educació, depenen de com s’utilitzin. Seguint aquesta lògica, i amb més motiu encara, hauríem d’aturar la militarització fins que tinguem proves irrefutables que no fa mal, oi?

La cosa comença forta: diuen que s’estan implantant dispositius digitals a les escoles sense evidències dels seus beneficis. I aquí ja tenim la primera pirueta: es basen en evidències parcials per criticar l’absència d’evidències. Es citen informes que parlen de baix rendiment acadèmic, sobreestimulació i apocalipsi tecnològica en general, però ni rastre de les milers d’experiències positives amb tecnologia educativa, que ja sabem que no molen tant com una bona catàstrofe.

També ens diuen que el paper és superior a la pantalla per llegir i escriure. Ho han dit, i amb veu solemne. Com si hagués d’aparèixer algú amb una túnica proclamant: “Al principi era el llibre, i el llibre era amb el mestre, i el llibre era el bé.” Però… i si el problema no fos la pantalla, sinó què i com es fa amb ella? S’ha provat mai de llegir amb una app que permet subratllar, anotar, llegir en veu alta i adaptar la mida de la lletra? Potser sí, però millor no dir-ho gaire alt, no fos cas que algú pensés que estem fomentant el pensament crític.

La fal·làcia estrella, això sí, és la clàssica falsa dicotomia: o llibreta o tauleta, com si totes dues coses no poguessin conviure. I tot això amanit amb una mica de por (“vigileu, que les pantalles són dolentes per al cervell infantil”), una dosi de nostàlgia (“quan jo anava a escola sí que apreníem bé, amb la regla de tres i les fotocòpies”), i un toc de culpabilització als centres educatius (“les escoles estan cedint a la pressió de les empreses tecnològiques”), perquè clar, les escoles sempre han estat espais completament lliures de qualsevol influència política o comercial…

Ara bé, siguem justos: alguna cosa bona sí que té l’escrit. Reivindicar que no es pot implantar tecnologia com si estiguéssim jugant als Sims té tot el sentit. Reivindicar la figura del docent com a filtre i guia, també. I alertar sobre la saturació digital o el mal ús? Endavant. Però… fer-ho amb aquest dramatisme? Home, tampoc calia muntar una tragèdia grega. Perquè la tecnologia no és el problema. El problema és no tenir un projecte pedagògic. El problema és pensar que digitalitzar vol dir repartir iPads o fer Kahoots de merda.

Potser la pregunta no hauria de ser “cal fer una desescalada tecnològica?”, sinó “què coi volem fer amb la tecnologia a les aules?”. Perquè si no ho tenim clar, no és que haguem d’apagar les pantalles: és que estem a les fosques.

I ja se sap, a les fosques… qualsevol debat fa por.

---

Imatge generada per l’autor amb Midjourney.

---

Aquesta obra té la llicència CC BY-NC-SA 4.0