A. Salvà m’ha fet arribar un article del filòsof i assagista Vincent Cespedes, titulat Carta al professorat de filosofia. Ufff… aquest article és com una clatellada ben donada: d’aquelles que no et trenquen res, però et fan parar, mirar al voltant i preguntar-te què coi estem fent. I si ets docent, la resposta cada cop més habitual és: “Passant pantalles”. Com en un videojoc dolent, repetitiu, on cada curs és el mateix nivell amb enemics més joves i menys motivats.

El text parla als de filosofia, però t’ho dic ara: això no va només de Kant i el deure. Va de tots nosaltres. De la biologia a la història d’Espanya, passant per la tecnologia o l’educació. Perquè tots estem al mateix plató: una aula plena de xavals que, cada cop més, no entenen què pintem nosaltres allà. I si ens despistem, tampoc nosaltres ho sabem gaire bé.

Estem en una transició i no ens han demanat l’opinió

Sí, estem en un període de transició educativa. Ho sabem. Però el que no acabem de fer és mirar-nos el mirall. Som com aquells pares que critiquen TikTok però no saben què hi fa el seu fill allà dins tot embadalit. Critiquem la IA, els mòbils, els currículums, les famílies, la Conselleria, el temps… però potser toca començar per nosaltres. Què transmetem? Per què ens escoltarien, si ni tan sols nosaltres sabem per què parlem?

L’article fa una denúncia valenta i, el millor: no s’hi queda. No és d’aquests pamflets que et fan sentir culpable però després et deixen tirat al marge del camí, com una bici rovellada.

Cespedes fa dues propostes que mereixen una pancarta:

Un llibre col·lectiu

Escriure. Això que reclamem constantment a l’alumnat però que nosaltres, paradoxalment, fem ben poc. I quan ho fem, sovint és en forma de correus passivo-agressius o actes d’avaluació que ni nosaltres ens creiem. El llibre col·lectiu que proposa Cespedes no és per omplir prestatgeries, sinó per remoure consciències. Una mena de “manual de supervivència pedagògica” escrit des de la trinxera.

Per què escriure un llibre col·lectiu? Perquè necessitem sortir del monòleg interior. De les lamentacions silencioses. Escriure plegats és, literalment, pensar plegats. I no em refereixo a fer un recull de bones pràctiques per penjar al Classroom. Estem parlant d’un llibre que deixi constància del que realment vivim als centres: el caos, les contradiccions, les renúncies… però també els moments de connexió, d’humor, d’innovació real (no d’aquella que només viu en memòries de projecte).

El llibre hauria de ser:

• Heterogeni: amb veus de totes les matèries, nivells i contextos. No només els qui llegeixen la Revista de pedagogia crítica i interseccionalitat del coneixement. També qui va cada matí amb les ulleres tortes i una classe amb 5 ACI, 2 alumnes que no parlen la llengua i 0 suports.
• Honest: no cal embellir. Ens cansen les narracions edulcorades. Relats sincers, fets des de l’arrel, des de la cuina pedagògica, on també es crema l’olla.
• Creatiu: no cal escriure com si estiguéssim fent l’oposició a inspectoria. Hi caben contes, cartes a l’alumnat, diàlegs imaginaris, mapes mentals, memes pedagògics… Qui diu que la reflexió educativa no pot ser també un exercici d’estil?

I el més important: no ha de ser l’obra d’un grup d’il·luminats, sinó el reflex d’una comunitat en moviment. I per què no ampliar-ho també a l’alumnat?

Perquè si no escrivim nosaltres aquest llibre, algú altre el farà per nosaltres. I ja sabem com acaba: amb informes de 300 pàgines redactats per qui fa anys que no trepitja un centre educatiu. No els deixem el relat. Fem-lo nosaltres. Junts.

Construir un espai de reflexió i creació pedagògica

Les hores de reunió acostumen a ser una successió de temes administratius, torns de paraula mesurats amb cronòmetre invisible, i algun acudit d’aquell company que fa de comic relief. Però… i si fóssim capaços de trobar un espai real per pensar l’escola?

Cespedes proposa crear un espai de reflexió i creació pedagògica. I no, no és un sinònim encobert de “formació interna” (aquelles que et fan un dijous a la tarda i on t’obliguen a fer jocs de sociabilitat incòmodes amb companys que ni saludes). Estem parlant d’un lloc viu, útil, i compartit, on puguem fer-nos preguntes reals, sense por al ridícul ni a sortir del guió; escoltar-nos sense competitivitat ni postureig innovador; experimentar pràctiques noves i avaluar-les junts, sense por d’equivocar-nos.

Com podria ser aquest espai?

• Físic o virtual, però ha de tenir una porta oberta. Que no sigui “per a docents motivats” (quina etiqueta més perversa, per cert), sinó per a tothom qui vulgui entendre millor què està fent.
• Interdisciplinari: aquí no hi ha especialitats més “reflexives” que d’altres. Un bon debat sobre com s’avaluaria la creativitat a matemàtiques pot il·luminar una sessió de llengua castellana. I una classe d’educació física pot donar lliçons sobre inclusió que deixin en evidència qualsevol protocol.
• No només reflexió, sinó creació: no volem més espais on es teoritza eternament. Volem generar materials, projectes, tallers, llibres, pòdcasts, o el que surti. Que l’escola deixi de ser un contenidor i passi a ser un laboratori d’idees.
• Amb humor i llibertat: perquè pensar l’educació és un acte de revolta, però també de goig. Qui ha dit que no ens podem cagar-nos en tot rient? Només si riem del que ens encadena podem començar a alliberar-nos.

I per què cal aquest espai? Perquè si no el construïm nosaltres, ens acabarem trobant que la reflexió pedagògica s’externalitza. Serem executors de models dissenyats per algú altre. I no, l’educació no és una aplicació que pots baixar amb la darrera actualització. És una pràctica situada, política i emocional. I cal que la pensem des de dins. I perquè reflexionar no és perdre temps. És afinar la brúixola. I crear plegats no és una distracció: és recuperar la vocació de fer escola, amb totes les seves contradiccions, però amb tota la seva potència.

I si el problema no fos el sistema, sinó la nostra falta de moviment?

Potser tenim por. Por de reconèixer que estem cansats. Por de veure que aquell ideal de docència que portàvem dins s’ha quedat atrapat entre rúbriques, criteris i eines de seguiment. Però i si la por més gran no fos canviar, sinó quedar-nos igual?

És moment d’autoironia i d’autocrítica. De deixar de fer veure que ho tenim tot controlat mentre repetim fórmules com papagais tristos. Que no ens passi com als dinosaures: molta potència, però incapaços d’adaptar-se a un meteòrit anomenat segle XXI.

Potser la filosofia que esmenta Vicent Cespedes (i l’ensenyament en general) no és un museu. Potser hauria de ser un laboratori, un taller, una barricada o un escenari. Però per això cal que sortim del nostre paper d’espectadors àcrates i descreguts de l’apocal·lipsi educatiu (que no acaba d’arribar mai del tot) i ens convertim en agents actius.

---

Imatge generada per l’autor amb Midjourney.

---

Aquesta obra té la llicència CC BY-NC-SA 4.0