Hi ha una part del professorat que davant la IA reacciona com davant una granota mutant al laboratori de ciències: “això no pot ser bo”. I potser tenen raó. Però i si, en lloc de fugir cridant, l’agafem amb pinces pedagògiques i mirem què podem fer-hi?

Alguns docents defensen amb convicció que l’alumnat ha de pensar per si sols, sense IA que els faci els deures. I tenen motius de pes: enfrontar-se al full en blanc és un entrenament mental insubstituïble. Si tot ens ho dona una màquina, quin alicient té crear alguna cosa des de zero?

També hi ha qui tem que tot comenci a sonar igual. Si tothom escriu amb el mateix ajudant digital, acabarem amb una educació de pensament low cost: homogènia, sense veus pròpies, com una classe on tothom porta el mateix xandall. I tenen raó a estar-ne alerta. Si a més normalitzem que els algoritmes decideixin per nosaltres, podem acabar incorporant prejudicis sense ni adonar-nos-en. Això no és ciència-ficció: és sociologia de l’aula.

Hi ha inquietuds també per l’impacte ambiental. No és gaire conegut, però una consulta a un chatbot pot consumir deu vegades més energia que una cerca a Google. I després tenim el debat de fons: amb qui estem parlant quan parlem amb una IA? Estem dialogant o jugant al ping-pong amb una màquina molt ben entrenada?

Ara bé, prohibir la IA a secundària i batxillerat és com treure els ordinadors per evitar distraccions: soluciona un problema i en crea dos més. L’alumnat ja conviu amb aquesta tecnologia. I la utilitza, potser malament. Amagar-la no educa. El que sí educa és posar-la damunt la taula, com un tema més.

Podem, per exemple, fer que l’alumnat generi un text amb IA i després el disseccioni a classe. “Per què ha triat aquesta estructura? Què milloraries tu? Com ho faries diferent?”. Això evita el copiar i enganxar, i encén els motors del pensament crític. O plantejar un debat on la IA faci d’oponent: genera arguments i l’alumnat els ha de rebatre. És com un escalfament mental abans de sortir a córrer idees.

També pot servir per donar veu a qui no s’atreveix a escriure o parlar. O per crear històries col·lectives, traduïdes a múltiples idiomes. O per analitzar notícies i detectar-hi biaixos. Si l’objectiu és educar de forma crítica, tenim aquí un material ben suculent.

I això que alguns diuen que “no cal ensenyar IA perquè les interfícies ja són fàcils” sona molt a “no cal ensenyar a cuinar perquè hi ha microones”. Si entenem com funcionen els algoritmes, podrem ensenyar l’alumnat a detectar quan fan trampes. I si practiquen com fer bones preguntes a una IA, potser també aprendran a fer-se-les a si mateixos. Això és metacognició i és or pedagògic.

Sí, hi ha dilemes ètics. I sí, cal parlar-los. Però, des de quan ens fa por parlar de temes complexos a l’aula? Podem analitzar qui crea els models, com funcionen, quins impactes tenen, quina és la seva empremta ecològica. I si explorem alternatives ètiques, com les IA de codi obert? A més de formar usuaris, formaríem ciutadans digitals crítics i informats.

L’amenaça no és la IA, sinó ignorar-la. O pitjor: fer veure que no existeix mentre l’alumnat la fa servir per fer treballs de literatura i l’última carta d’amor. El veritable repte és saber com integrar-la sense que ens prengui el protagonisme. Com fer-la servir per inspirar, no per substituir.

Ara bé, per arribar a aquest punt cal una condició que sovint oblidem: un professorat que entengui què és i com funciona la IA. Que no s’espanti quan veu un model de llenguatge, sinó que pensi “com ho puc convertir en una activitat?”. Que no es limiti a prémer botons, sinó que sàpiga quins val la pena prémer… i quins és millor deixar en pau.

---

Imatge generada per l’autor amb ChatGPT 4o

---

Aquesta obra té la llicència CC BY-NC-SA 4.0