No sé si us heu fixat, però la història de la península Ibèrica sovint sembla escrita des d’un despatx de la Puerta del Sol. Moltes vegades, les denominacions acadèmiques no reflecteixen la realitat arqueològica ni geogràfica, sinó que perpetuen una visió centralitzada que ignora les dades més actuals. Un exemple clar és l’anomenada “pintura paleolítica llevantina”. Aquest terme conté dos errors de pes que dificulten la comprensió rigorosa del fenomen que pretén descriure.

Primer, parlem del concepte “paleolítica”. Aquesta classificació implica que les pintures foren creades durant el Paleolític, un llarg període que acaba aproximadament el 10.000 ANE. No obstant això, nombrosos estudis arqueològics i datacions per radiocarboni i altres mètodes han situat aquestes manifestacions pictòriques en èpoques posteriors, entre el Mesolític i el Neolític (aproximadament entre el 8.000 i el 3.000 ANE). Això vol dir que les societats que van produir aquestes pintures ja no eren caçadores-recol·lectores del Paleolític, sinó que practicaven l’agricultura, la ramaderia i tenien una estructura social més complexa.

Anomenar-les “paleolítiques” no és un simple lapsus cronològic: és una manera errònia d’ancorar el discurs en una idea de primitivisme que descontextualitza les societats que les van crear. Per exemple, les datacions per radiocarboni realitzades a l’abric de la Sarga (Alacant) indiquen que algunes de les pintures es van fer entre el 6.500 i el 4.500 ANE, molt després del final del Paleolític. Altres estudis com els desenvolupats a la cova dels Cavalls (la Valltorta, Castelló) han confirmat també que aquestes manifestacions són pròpies del Mesolític i del Neolític inicial. Això genera confusió entre l’alumnat i el públic general, i dificulta una comprensió acurada dels processos històrics i culturals de la prehistòria peninsular. és una forma d’ancorar el discurs en una idea de primitivisme que descontextualitza les societats que les van crear. Això genera confusió entre l’alumnat i el públic general, i dificulta una comprensió acurada dels processos històrics i culturals de la prehistòria peninsular.

El segon problema és el terme “llevantina”. Aquest adjectiu es fa servir per indicar que aquestes pintures són del “Llevant”, però el problema és que aquesta és una construcció geogràfica molt imprecisa i centralista. Tradicionalment, el “Llevant” inclouria la costa est peninsular (País Valencià, Catalunya i Múrcia), però el conjunt d’abrics i coves amb aquestes pintures s’estén també per Aragó, el sud de Castella-la Manxa i fins i tot per l’interior peninsular.

Llavors, per què mantenir una etiqueta que exclou tantes zones on també hi ha aquest art rupestre? Per exemple, pintures trobades a l’abric de Minateda (Albacete) o a la cova Remigia (Castelló) sovint han estat englobades sota el terme “llevantí”, tot i estar situades a centenars de quilòmetres del que tradicionalment s’entén per Llevant. L’ús del terme “llevantina” és hereu d’una mirada centralista que tendeix a etiquetar tot el que queda a l’est de Madrid com a “llevant”, sense matisar ni reconèixer la diversitat geogràfica i cultural real del territori. Aquesta etiqueta té, a més, un component simbòlic: redueix una realitat plural a una categoria arbitrària i desequilibrada. on també hi ha aquest art rupestre? L’ús del terme “llevantina” és hereu d’una mirada centralista que tendeix a etiquetar tot el que queda a l’est de Madrid com a “llevant”, sense matisar ni reconèixer la diversitat geogràfica i cultural real del territori. Aquesta etiqueta té, a més, un component simbòlic: redueix una realitat plural a una categoria arbitrària i desequilibrada.

Aquesta doble etiqueta, per tant, no té fonament ni cronològic ni geogràfic. I ho sabem des de fa temps. Tant és així que la UNESCO, quan va declarar aquest patrimoni com a part del seu catàleg el 1998, va utilitzar una denominació molt més precisa: “Art rupestre de l’arc mediterrani de la Península Ibèrica”. Aquest terme descriu millor l’àrea on es troben aquestes manifestacions i evita interpretacions errònies sobre la seva datació i context històric.

I, tanmateix, malgrat el reconeixement internacional, el sistema educatiu i molts manuals continuen emprant la terminologia antiga. Persistim en l’error com si modificar una etiqueta fos un sacrilegi acadèmic. i molts manuals continuen emprant la terminologia antiga. Persistim en l’error, com si modificar una etiqueta fos un sacrilegi acadèmic. La realitat és que corregir aquests termes és una necessitat didàctica, un exercici de rigor i de respecte per les societats prehistòriques i per la diversitat del territori.

Els jaciments d’Aragó, de l’interior valencià, de Múrcia o de Castella mereixen una catalogació que no els desplaci geogràficament ni cronològica. I l’alumnat mereix una educació històrica que no reprodueixi esquemes antiquats i simplistes. Mantenir el terme “pintura paleolítica llevantina” no és neutre: és una tria que reflecteix una manera de veure el passat des d’una òptica massa allunyada de la realitat arqueològica.

Per tant, potser ha arribat l’hora de parlar amb propietat i fer servir expressions com “pintura prehistòrica de l’est peninsular” o simplement “art rupestre de l’arc mediterrani”, com proposa la UNESCO. Potser no sona tan exòtic o romàntic, però és més just, més exacte i molt més pedagògic. I si algú s’ofèn per haver de revisar una terminologia errònia, que pensi que el coneixement també avança quan tenim la valentia de corregir el que abans donàvem per bo.

Els nostres avantpassats prehistòrics no pintaven per encaixar en les classificacions del futur. La manera com els anomenem avui condiciona la manera com els interpretem, i una terminologia adequada és clau per transmetre el coneixement amb precisió, respecte i sentit històric. Pintaven per comunicar, per expressar-se, per deixar empremta. Nosaltres tenim la responsabilitat de llegir aquestes empremtes amb el màxim respecte i precisó, i això passa també per fer servir les paraules adequades.

---

Aquesta obra té la llicència CC BY-NC-SA 4.0