Fa uns dies, vaig trobar pel carrer una companya que em va dir amb preocupació: «Saps que això de la intel·ligència artificial ens deixarà sense feina?». Vaig somriure lleugerament i li vaig respondre amb una pregunta: «Segur que serà la IAG qui ens deixarà sense feina? O potser és que tenim por que posi en evidència com d’avorrits i poc exigents han estat molts dels exercicis que hem proposat tots aquests anys?».

Reconeguem-ho: si el ChatGPT pot respondre ràpidament als nostres exercicis d’aula, hauríem de qüestionar la qualitat del que proposem als alumnes. Potser la intel·ligència artificial ens està mostrant que moltes activitats són poc estimulants.

Pensem en activitats que mantenim més per tradició que per convicció: copiar definicions, resums mecànics, fitxes repetitives i exàmens centrats en la memorització més que en el pensament crític o creatiu. Aquí és on la IAG se sent més a gust: ella és experta en copiar i enganxar, en repetir patrons. Si la nostra proposta educativa consisteix principalment en això, òbviament hauríem de tenir preocupació. Molta preocupació.

Però deixeu-me ser clar i contundent: això no vol dir que haguem d’abandonar del tot les metodologies tradicionals, ni que haguem d’adoptar cegament cada novetat tecnològica que ens arriba amb promeses miraculoses. La qüestió central és: què fem nosaltres perquè les activitats educatives no puguin ser resoltes simplement per un algoritme sense ànima?

En aquest punt entra en joc el Disseny Universal per a l’Aprenentatge (DUA), una metodologia que ens recorda que cada alumne és únic i que hem d’oferir múltiples formes d’accés i expressió. Per exemple, en comptes de demanar a tota la classe un resum escrit d’una lectura, podríem oferir diverses opcions: un debat oral, una presentació audiovisual o fins i tot una representació teatral. Així, garantim que tothom pugui demostrar el seu aprenentatge d’una manera autènticament estimulant i adequada a les seves capacitats. Això sí que és un repte interessant per a la IAG!

Quan proposem activitats que impliquen reflexionar, opinar i argumentar amb criteri, la IAG s’hi perd una mica més. Si proposem crear alguna cosa nova o relacionar conceptes i donar-los sentit, la IAG necessita esforçar-se molt més que copiant una definició de la Viquipèdia. Així doncs, ens hem de preguntar: realment estem proposant activitats prou riques perquè ni tan sols una intel·ligència artificial d’última generació les pugui respondre fàcilment? Si la resposta és no, aleshores potser la IA ens està fent un favor en mostrar-nos sense pietat les nostres debilitats metodològiques.

El futur (i també el present) passa per integrar amb seny metodologies noves amb les pràctiques tradicionals que sabem que funcionen. Ni les pissarres digitals ens faran més savis ni els llibres de text ens tornaran obsolets d’un dia per l’altre. El problema no està en les eines, sinó en com les fem servir.

Estem utilitzant la tecnologia per repetir exactament el mateix que fèiem abans? O estem aprofitant tot el seu potencial per crear experiències educatives realment significatives? Per exemple, podem passar de demanar una redacció estàndard a proposar una web col·laborativa on l’alumnat expliqui un tema en diversos formats, o treballar un projecte de ciències que inclogui sortides de camp, dades reals i la creació d’un pòdcast per compartir els resultats.

L’oportunitat que ens ofereix aquesta situació és immensa. Tenim l’excusa perfecta per repensar, de debò, què volem aconseguir a les aules. Volem alumnes que sàpiguen memoritzar definicions que poden trobar a Google en segons, o volem alumnes capaços de pensar, qüestionar, crear i argumentar? La resposta és evident. Llavors, comencem a actuar en conseqüència.

Per això us proposo una darrera reflexió en forma de pregunta, una de les que fan pensar profundament: si demà mateix prohibissin l’ús d’activitats que qualsevol IAG pot resoldre fàcilment, quantes de les nostres pràctiques actuals sobreviurien? Aquesta pregunta val la pena fer-la ara mateix, abans de continuar llegint. Si la resposta és “poques” o “cap”, ja sabem per on començar a revisar els nostres plantejaments educatius.

Potser, després de tot, la IAG no és l’amenaça, sinó l’aliada que necessitàvem per obligar-nos a repensar i millorar la nostra tasca docent. Serà difícil? Probablement. Però si no som nosaltres mateixos els que ens posem un mirall al davant, ja s’encarrega la IAG de fer-ho amb tota la seva indiferència digital.

Com ho veieu, doncs? Seguiu tenint por de la IAG o, més aviat, teniu por de la mediocritat que aquesta ens obliga a reconèixer?

---

Imatge generada per l’autor amb Sora.

---

Esta obra tiene la licencia CC BY-NC-SA 4.0