Hi ha qui diu que escoltar podcasts és la nova manera de llegir. Una mena de lectura líquida, portàtil, que et xiuxiueja a l’orella mentre peles cebes o esquives patinets elèctrics. És un acte íntim i, alhora, multitudinari: tu i milers d’altres desconeguts connectats per la mateixa veu que surt d’uns auriculars entortolligats com els teus pensaments.

Escoltar un podcast és com obrir una finestra sonora a un altre cervell. Potser et parla una veu suau sobre filosofia estoica mentre tu fregues plats; potser un grup de periodistes crida sobre política mentre el teu gat t’observa amb el menyspreu còsmic dels felins. Sigui com sigui, hi ha un moment màgic en què et descobreixes responent mentalment a una pregunta que ningú t’ha fet directament.

Jo sospito que els podcasts han substituït el cafè amb amics que mai trobes temps per veure. T’hi connectes, hi assentis, rius, discrepes, i després calles —perquè no et senten, però tant se val. Hi ha qui escolta true crime per sentir que la seva vida és prou tranquil·la; d’altres busquen històries de ciència-ficció per practicar la fe en futurs possibles.

Potser la pregunta no és “Quins podcasts escolto?”, sinó “A quines veus deixes que et modelin el cervell?”. Perquè cada episodi deixa un rastre invisible de paraules que s’instal·len discretament en el teu pensament com petits programaris mentals.

Així que, si t’ho preguntes: sí, escoltar podcasts és una forma d’intimitat amb desconeguts. Una comunió sense abraçades. Un ritual del segle XXI on el silenci és compartit i la veu aliena es converteix, per un instant, en teva.

I ara que ja ens hem posat metafísics… tu, a qui deixes entrar per les orelles últimament?

---

Imatge generada per l’autor amb Sora