Al setembre de 1996 vaig començar a fer feina a un IES, que és com entrar a un ecosistema autosuficient on l’oxigen és cafè i la cadena alimentària la marca el timbre. Vaig arribar d’hora perquè encara creia en conceptes naïf com “planificació” i “normalitat”. L’olor de passadís (guix + entrepà + fluorescents tristos) ja et fa un briefing: aquí es formen ciutadans… i es prova fins on pot estirar-se la paciència humana sense trencar-se.
A consergeria em van donar unes claus que pesaven com una herència i una carpeta plena de papers, perquè el 1996 la informació no viatjava: es multiplicava per fotocòpia. La fotocopiadora era l’autèntic servidor central del centre, un monstre capritxós alimentat amb tòner i desesperació. Si funcionava, era un miracle; si no, era “culpa teva per no haver-hi cregut prou”.
A la sala de professors vaig fer el meu debut amb el somriure de “vinc motivat”, que és una expressió que dura exactament fins que algú et diu: “Aquest grup és mogudet, però tu ja veuràs”. “Mogudet” és una paraula preciosa que significa “energia nuclear amb sabates”. Mentrestant, els veterans et miren amb aquella tendresa cruel de qui sap que, en unes hores, deixaràs de somiar i començaràs a negociar.
La primera classe va ser un moment íntim: trenta adolescents escanejant-me com si fos un producte defectuós. Vaig escriure el meu nom a la pissarra amb guix, perquè la “digitalització” en aquell temps era un rumor, com els unicorns o les hores de feina raonables. Quan vaig passar llista, vaig descobrir que hi havia tres Kevins, cap es deia Kevin i tots sabien pronunciar millor que jo el seu propi llinatge.
El pati va ser un documental de natura rodat sense permisos: corredisses, crits, pilotes que et passen a dos centímetres del cap i disputes apocalíptiques per “m’has mirat”. Jo intentava fer-me petit i semblar part del mobiliari urbà, com una paperera: present, útil i emocionalment neutre. És una estratègia infravalorada en educació secundària.
Quan va acabar el dia, a la sala de professors algú em va preguntar “Què, com ha anat?” i jo vaig respondre “Molt bé”, que és la mentida cerimonial que et permet arribar viu a l’endemà. A casa vaig entendre la segona jornada real: preparar classes, corregir i preguntar-me en quin moment el meu temps lliure s’havia convertit en una llegenda oral. Llavors vaig pensar: “Demà ho tindré més controlat”, i l’IES, des de la distància, es va riure amb la serenitat d’una institució que porta segles guanyant.
Imatge generada per l’autor amb Sora.
Apocal·lipsi i integració en el segle XXI 
Deixa un comentari