Les influències més grans de la meva vida?

En primer lloc, l’horari. No el meu, no: l’Horari en majúscules, aquesta entitat metafísica que decideix que el dilluns a primera hora és el moment perfecte perquè un grup de 3r d’ESO faci un debat socràtic sobre la diferència entre “estar” i “ser”, mentre ells només volen saber si avui hi ha pati. L’horari és l’únic influencer que no necessita Instagram: et canvia l’ànim, el ritme cardíac i fins i tot la fe en la humanitat amb un simple “t’han posat guàrdia”.

Després hi ha l’aplicació de gestió. És aquella plataforma que et recorda que ets docent, sí, però sobretot ets introduïdor de dades amb doctorat en clicar pestanyes. És una influència tan gran que, quan algú em diu “com estàs?”, el meu cervell respon automàticament: “Error 504. Torna-ho a intentar més tard.”

Una altra influència colossal: les circulars. Aquells missatges que arriben amb l’energia d’un oracle antic, però amb menys claredat. “D’acord amb la normativa vigent i amb caràcter immediat…” i tu ja saps que el “caràcter immediat” vol dir “ahir”, i que la “normativa vigent” és un document de 47 pàgines amb un annex que remet a un altre annex, que remet a una web que està caiguda des de 2019. Les circulars m’han ensenyat que la realitat és negociable i que la sintaxi pot ser una forma de boira.

I, és clar, el claustre. El claustre és com una ecosfera: hi conviuen espècies molt diverses. Tens el company que ho sap tot perquè “jo això ja ho feia abans que existís el currículum”, la que et salva la vida amb un “tinc fotocòpies de sobra”, i el que apareix només quan hi ha menjar. És una influència preciosa perquè et recorda que l’educació és un acte col·lectiu… i que el cafè és un dret humà.

Però si he de ser sincer, i avui em toca ser-ho, perquè no hi ha cap reunió que m’ho impedeixi, les influències més poderoses són l’alumnat i les seves preguntes. No les del temari, no: les que et trenquen el guió. “Profe, per què hem de llegir això si ja hi ha pel·lis?” “Profe, això entrarà a l’examen?” “Profe, si els romans eren tan llestos, per què no van inventar el wifi?” Aquestes qüestions, aparentment innocents, et fan replantejar la pedagogia, la història i la teva pròpia tolerància a l’absurd. Són petites punxades de realitat que et recorden que, al final, el que fem importa… encara que no sempre ho sembli quan estàs perseguint un guix desaparegut com si fos un cas de la Interpol.

I també m’influencien les famílies, aquest fenomen sociològic fascinant. N’hi ha que et venen amb el mode “cooperació total” i et fan recuperar l’esperança. I n’hi ha que arriben amb el mode “advocat del diable”, però sense haver llegit ni una línia del que estàs explicant. La seva influència és enorme perquè t’ensenya diplomàcia avançada: respondre “ho entenc perfectament” quan el que voldries dir és “això és físicament impossible, com fer una maqueta de la Sagrada Família amb macarrons en un horabaixa”.

Per completar el panteó, hi ha la fotocopiadora. Sí. La fotocopiadora és una figura maternal i venjativa. Quan la tractes bé, et dona fulls alineats i sense ratlles. Quan tens pressa, decideix menjar-se el paper amb la mateixa dignitat amb què un drac devora un cavaller. Ha condicionat més unitats didàctiques que qualsevol reforma educativa.

Així que, si hagués de resumir-ho (que no ho faré, perquè a l’IES cada intent de “resum” acaba en un “només una cosa més”), diria que les meves grans influències són totes aquelles forces que, dia rere dia, em recorden que ser docent és una mescla de vocació, comèdia existencial i esport de resistència. I que, miraculosament, entre reunió i reunió, entre incidència i incidència, encara hi ha moments en què un alumne entén alguna cosa i et mira com si haguessis encès una llum.

---

Imatge generada per l’autor amb Sora.