Nota prèvia: el petit logotip que acompanya aquest text es mostra només per identificar de què parlam i poder-lo comentar des d’un punt de vista de disseny. No tenc cap vinculació amb l’entitat ni aquest post n’expressa cap posició oficial.

Imatge: logotip de SIAU (font: web oficial). Reproduït a mida reduïda per a comentari crític del seu disseny.

Hi ha logos que “no t’agraden” i després hi ha logos que, en mig segon, t’expliquen per què existeix la paraula despropòsit. Aquest fa exactament el que un logo no pot fer: activa una imatge mental que no controles… i ja no hi ha marxa enrere.

Perquè abans que “sindicat” o “docents”, el cervell llegeix una cosa molt més bàsica: una forma orgànica, penjant, amb un apèndix inferior i tres línies sortint de dalt. I sí: la lectura involuntària és immediata. No és una metàfora subtil ni una abstracció intel·lectual. És anatomia. I si la primera lectura és “testicle”, el missatge institucional ja arriba tard a classe.

El problema central és la combinació d’elements. D’una banda, tens un volum ovoide amb asimetria i contorn irregular: això és “cos”, no “idea”. De l’altra, un traç que baixa com si tingués gravetat pròpia: això suggereix “penjar”. I després venen les tres línies que surten de la part superior, que aquí són clau perquè són rectes. Les línies rectes i netes el cervell les interpreta com a traç deliberat, com a “senyal” o “pictograma”, no com a textura casual. En un símbol ja biològic, aquestes línies rectes funcionen com els tres traços de vinyeta que, sense voler, et diuen: “aquí hi ha pèl”. No aporten cap idea alternativa; reforcen la lectura corporal.

Això és el que mata el logo: no dona pistes per llegir una altra cosa. Si pretenia ser una “A” estilitzada, un gest, una persona, un símbol de veu col·lectiva… no hi ha cap estructura que t’hi condueixi. L’abstracció funciona quan és ambigua però orientada. Aquí és ambigua, sí, però orientada cap al lloc equivocat.

La tipografia “SIAU” a sota tampoc fa d’ancoratge. És una sans serif neutra col·locada com una etiqueta: no dialoga amb el símbol, no el resignifica, no el domestica. El resultat és com si el text estigués dient “no em miris així”: assenyala el dibuix, però no el corregeix.

I en el cas d’un sindicat docent (o qualsevol organització que necessiti credibilitat), el problema es multiplica. Una identitat visual d’aquest tipus hauria de transmetre claredat, solidesa, confiança, col·lectiu, defensa. Aquí tens una forma solitària i estranya que no comunica ni grup, ni protecció, ni idea compartida. Comunica una broma involuntària. I el pitjor pecat en disseny no és ser lleig: és ser còmic sense voler. L’humor no està controlat; és el públic qui riu, no l’autor qui ho decideix.

A més, aquest logo empitjora amb l’ús, que és gairebé un manifest antigràfic. En petit, a una signatura de correu, un favicon o una fotocòpia, el símbol es simplifica encara més i la lectura “anatomia + tres ratlles” es fa més clara. Un bon logo aguanta reducció, monocrom i mala impressió. Aquest, en canvi, es converteix en un pictograma de lavabos quan menys pixels tens.

Tot això no és “mania” ni “maledicència”: és percepció bàsica. El cervell està programat per reconèixer formes corporals a la mínima i per completar patrons amb la interpretació més ràpida. Si la interpretació més ràpida és la que és, la marca queda segrestada.

Si s’hagues d’arreglar amb criteri (i amb un mínim d’amor propi), faria tres coses simples: primer, decidir què ha de comunicar (col·lectiu, defensa, educació, territori… una idea concreta). Segon, triar una metàfora visual que no passi per “formes orgàniques pendulars”. Tercer, construir una relació real entre símbol i tipografia perquè no semblin dues peces que s’han conegut al passadís.

De moment, el que hi ha és una identitat que, en lloc de representar docents, sembla representar una visita urgent a urologia amb tres línies rectes que ho deixen “ben subratllat”.

---

Imatge generada per l’autor amb Sora.

---

Aquesta obra té la llicència CC BY-NC-SA 4.0.