Hi ha un moment exacte en què t’adones que la democràcia contemporània ja no es juga al Parlament, als tribunals o als mitjans. Es juga, literalment, a la pantalla bloquejada del mòbil. Aquesta setmana, a Espanya, s’ha viscut una escena que fa poc hauria sonat exagerada: el fundador de Telegram fa arribar un missatge massiu als usuaris del país amb un to clarament polític per posar-los en guàrdia contra el president del Govern, just després que el mateix president anunciï un paquet de mesures sobre plataformes digitals que inclou restringir l’accés a les xarxes socials als menors de 16 anys i endurir responsabilitats sobre empreses i directius. Més que un xoc de personalitats, això és un punt d’inflexió democràtic: el moment en què dues sobiranies, la institucional i la tecnològica, es disputen el comandament del debat públic.
Criticar un govern és legítim. Fer activisme també. El que trenca regles implícites de la democràcia liberal no és tant el contingut del missatge, sinó el mecanisme: que un actor privat amb control d’infraestructura comunicativa pugui injectar una alerta política a gran escala en un canal que els usuaris associen a missatges operatius, de seguretat o de servei. No és una columna d’opinió ni una entrevista ni un post que competeix en condicions semblants amb altres veus; és megafonia integrada a l’aplicació, amb una capacitat de penetració que no passa pels filtres normals de la conversa pública. Quan una democràcia permet que una part important de l’esfera pública depengui de canals privats d’alerta i distribució, el conflicte polític deixa de ser només ideològic i passa a ser infraestructural: qui controla el conducte, condiciona el debat.
La proposta del Govern, en canvi, també pot trencar regles si es fa malament. El relat de “recuperar el control” sobre un ecosistema descrit com a desbocat pot sonar protector, sobretot quan hi ha preocupació real per la salut mental adolescent, la desinformació, els discursos d’odi i les campanyes de manipulació. Però les democràcies no es mesuren pel to moral, sinó per les garanties. Quan es parla de responsabilitat penal o legal de directius per continguts que no es retiren a temps, quan es vol criminalitzar determinades formes d’amplificació algorítmica, quan s’insinua un rastreig sistemàtic d’odi i polarització per justificar sancions, o quan s’anuncia una prohibició d’accés a xarxes per a menors de 16 anys basada en verificació “real” de l’edat, el centre del debat ja no és la intenció, sinó la proporcionalitat, les definicions i els mecanismes de control.
Aquí és on apareixen les mines. Si conceptes com “odi”, “polarització”, “perjudicial” o “amplificació” no queden definits amb precisió i amb estàndards verificables, el dret es converteix en goma. I la goma, a la pràctica, s’estira cap a la censura preventiva, perquè les plataformes actuaran per por de sancions i els directius preferiran “esborrar primer i preguntar després”. Aquest incentiu no castiga només el contingut realment il·legal; pot acabar empobrint el debat públic i colpejant especialment el periodisme incòmode, la sàtira, la denúncia o el discurs minoritari. I quan la protecció de menors es vincula a verificació d’edat, el risc no és menor: la verificació pot acabar significat identificació documental, tercers d’identitat, biometria, rastres persistents i bases de dades sensibles. Sense un disseny exquisit i una supervisió independent, una política pensada per reduir dany pot convertir-se en una màquina de traçabilitat que normalitza que per parlar, llegir o mirar cal acreditar-se.
Aquesta és la ruptura real: la democràcia atrapada entre propaganda privada i poder públic reactiu. La plataforma té incentius evidents a presentar-se com a garant de llibertats encara que utilitzi canals d’infraestructura per pressionar políticament. El Govern té incentius igualment evidents a mostrar mà dura davant danys reals i davant la sensació d’impotència institucional, encara que l’arquitectura legal i tècnica de les mesures no sigui pública, detallada i garantista en el moment de l’anunci. Quan el debat queda reduït a un duel de consignes entre “llibertat” i “protecció”, la democràcia perd la tercera paraula que la fa democràcia: garanties. I quan aquesta tercera paraula es dilueix, és massa fàcil que qualsevol crítica a la regulació es converteixi en una defensa acrítica de les plataformes, i que qualsevol defensa dels menors es converteixi en un xec en blanc per ampliar el control.
Si això és un punt de ruptura, també pot ser un punt de maduresa, però només si fem el contrari del que demanen els reflexos de tribu. No es tracta de triar bàndol entre tecno-oligarques i estat. Es tracta d’obligar-los a jugar en un tauler democràtic amb regles concretes: transparència abans de l’execució, definicions tancades i revisables judicialment, vies de recurs clares, supervisió independent, minimització de dades i un compromís explícit que la verificació d’edat no es convertirà en una identificació generalitzada per accedir a la conversa pública. També implica regular el poder de megafonia d’infraestructura, perquè si una app pot arribar a tothom amb un “push” polític, el mínim democràtic és que existeixin límits, traçabilitat i capacitat real de l’usuari de desactivar aquesta megafonia, igual que existeixen regles quan un actor controla una infraestructura crítica.
Al final, el mòbil s’assembla cada vegada més a una urna sense interventors: hi arriben missatges que poden moure emocions i opinions a escala massiva sense els contrapesos tradicionals, i la temptació de respondre amb mesures igualment massives és enorme. La democràcia digital no se salva amb més soroll, sinó amb arquitectura institucional: garanties, proporcionalitat, transparència i control independent. Si no ho fem, la regla no escrita del futur serà simple i brutal: governa qui té el botó d’enviar a tothom.
Imatge generada per l’autor amb Sora.
Aquesta obra té la llicència CC BY-NC-SA 4.0.
Apocal·lipsi i integració en el segle XXI 
Deixa un comentari