La imatge és d’aquelles que no s’expliquen: s’imposen. Un home amb vestit fosc, posat d’estadista de cartró pedra, una mà clavada al faristol i l’altra projectada cap amunt amb l’angle exacte que fa saltar alarmes a qualsevol cervell mínimament alfabetitzat en el segle XX. Al darrere, una bandera gegantina, però no la bandera real: una bandera estil bandera, passada per un filtre de “glòria antiga” i de pols nostàlgica, com si la història fos un vinil ratllat que sona millor així, amb soroll de fons. El gra, la textura envellida, el contrast dramàtic: tot crida propaganda, èpica de calendari, aquella estètica de “salvem la pàtria” que acostuma a acabar amb llibres cremats, però que sempre arrenca amb un bon disseny gràfic.
No cal entrar en el debat de qui és exactament l’home de la foto; de fet, el més interessant és que ja no importa gaire. A la nostra època, la identitat és secundària: el gest és el producte. El braç alçat és un logotip instantani. I com qualsevol logotip, pot ser “reinterpretat”, “contextualitzat” i “optimitzat” fins que deixi de significar el que significa.
I aquí entren les explicacions de l’ultradreta: aquest esport d’alta competició consistent a negar l’evident amb la mateixa naturalitat amb què s’ajusta una corbata. Ens diuen que és una salutació “mal entesa”, un “hola” entusiasmat, una “broma”, un “gest espontani”, una “imitació irònica”, un “meme” (aquesta paraula màgica que converteix qualsevol cosa en innocència). Si el braç puja, és una onada. Si l’angle recorda massa a certa iconografia, és culpa dels qui ho veuen: “sou vosaltres els obsessionats”. Si hi ha una lectura política, és paranoia. I si hi ha intencionalitat, és “llibertat d’expressió”, que és la manera contemporània de dir “jo puc fer el que vulgui i tu has de somriure”.
El truc és vell, però ara porta Wi-Fi: ambigüitat performativa. Fer un gest que sap què evoca, però que sempre pot escapar-se per una porta lateral. Un símbol que funciona com un xiulet per a gossos: prou alt per a qui l’espera, prou baix per a qui vol fingir que no existeix. Això no és un error de comunicació; és la comunicació mateixa. La gràcia és deixar-te sense agafador: si critiques, ets histèric; si calles, has normalitzat. És una trampa elegant: et fa discutir sobre geometria del braç mentre et canvien els mobles de lloc.
Perquè el gest no va sol. El gest ve amb paquet complet: estètica, relat, i sobretot una operació de llenguatge. Abans, les paraules servien (més o menys) per entendre’ns. Ara serveixen per desactivar. Si una salutació és una salutació, no cal argumentar gaire. Però si aconsegueixes que “salutació” sigui una paraula discutible, ja tens mig partit guanyat. La batalla no és pel significat del gest; és pel dret a decidir que no hi ha significats fixos. És a dir: pel dret a imposar el teu significat quan et convé i negar-lo quan et perjudica.
En aquesta època, “llibertat” sovint vol dir “impunitat”. “Neutralitat” vol dir “el meu biaix és el per defecte”. “Debat” vol dir “fatigar-te fins que pleguis”. “Humor” vol dir “agressió amb coixí”. I “fet” vol dir “allò que circula prou com per semblar cert”. El llenguatge ja no reflecteix la realitat; la administra. Com un servei de subscripció: avui tens accés a la veritat bàsica; si vols matisos, paga el pla premium.
I és aquí on el braç alçat encaixa com un guant (un guant de pell, vintage, amb olor de naftalina), perquè el nostre temps té una estructura política curiosa: vivim en democràcies formals, però amb relacions econòmiques i tecnològiques cada cop més feudals. El feudalisme clàssic tenia senyors, vassalls, serfs i delmes. El nostre neofeudalisme té magnats, seguidors, usuaris i subscripcions. Té “termes i condicions” que ningú llegeix i que decideixen més coses que moltes lleis. Té algorismes que són com edictes invisibles: no et prohibeixen parlar, però decideixen si algú t’escoltarà. I té una nova forma de renda: la renda d’atenció. No treballes la terra; treballes el teu propi temps. No pagues amb sacs de gra; pagues amb dades, clics i nervis.
El senyor feudal modern no necessita armadura. Li basta una aura de geni, una promesa de futur i una legió disposada a confondre carisma amb competència moral. Quan algú així fa un gest carregat d’ecos autoritaris, no és un lapsus: és un símptoma. El poder, quan es concentra, tendeix a fer-se gest. A teatralitzar-se. A exigir reverència sense demanar-la explícitament, com qui deixa la mà a l’aire esperant que algú hi posi el bes.
La peça mestra del sistema, però, no és el gest ni la paraula; és el soroll. Vivim sota una pluja contínua d’estímuls: titulars, fils, notificacions, reaccions, “hot takes”, memes que resumeixen la complexitat en una ganyota. No és només que hi hagi massa informació; és que hi ha informació dissenyada perquè no puguis jerarquitzar-la. Un torrent que et fa patinar. Quan tot és urgent, res és important. Quan tot és debatible, res és real. Quan tot es pot ironitzar, res és responsabilitat.
I aquí el gest torna a ser útil: un gest ambigu és una bomba de dispersió informativa. Genera hores de discussió sobre semàntica corporal: “angle”, “context”, “intenció”. Un debat perfecte perquè no resol res, però ocupa tot l’espai. Mentrestant, allò substancial —la concentració de poder, la precarització, la captura de les institucions per interessos privats, la normalització de la brutalitat— avança com una excavadora silenciosa.
La inundació informativa no és un defecte del sistema: és un mètode de govern. Quan estàs esgotat, no organitzes res. Quan estàs indignat cada cinc minuts, no construeixes res. Quan estàs ocupat interpretant gestos, no preguntes qui està escrivint les regles.
Per això aquesta imatge funciona tan bé: perquè és un resum visual del moment. El braç amunt no és només un braç amunt. És la promesa d’un ordre simple, vertical, confortable per a qui mana i seductor per a qui està cansat. És la fantasia d’un món sense friccions, on els problemes complexos es resolen amb una veu forta, un enemic clar i una estètica contundent. És l’eterna oferta autoritària: “Deixa’m fer, jo ho arreglo.” I el preu, com sempre, és que ho arregla per a ell.
Les explicacions de l’ultradreta no són defenses; són guies d’ús. T’ensenyen com consumir el símbol sense sentir culpa. Com participar en la complicitat mantenint la coartada. Com jugar amb el foc i, si crema, dir que només escalforaves les mans.
I nosaltres, que som moderns i informats, hi caiem amb una elegància admirable. Perquè també tenim una fe quasi religiosa en el debat infinit, en el “tot és matisable”, en la idea que la realitat es resol amb un fil de vint tuits i un parell de “però”. Ens costa acceptar que hi ha gestos que no són confusions, sinó missatges. Que hi ha ambigüitats que són armes. I que hi ha gent que no vol dialogar: vol cansar-te.
No es tracta de veure feixistes a cada cantonada com qui veu cares en els núvols. Es tracta de no fer-se l’orni quan un símbol juga amb una història de sang i de submissió. No perquè la història sigui un museu; perquè la història té la mala costum de repetir-se quan li deixes l’escenari lliure i el públic distret.
El neofeudalisme no arribarà amb trompetes, arribarà amb UX impecable. La perversió del llenguatge no vindrà amb diccionaris cremats, vindrà amb eufemismes ben empaquetats. I la inundació informativa no vindrà amb censura, vindrà amb abundància: tanta, que la veritat serà només una gota més.
Així que, sí: analitzem el gest. Però no com qui mira el dit i oblida la lluna. Mirem el gest com el que és: una peça d’una maquinària que vol que tot sigui interpretable menys el poder. I recordem una idea escandalosament antiga: algunes coses volen dir el que volen dir, encara que algú amb molts seguidors asseguri el contrari.
Perquè si renunciem a dir-li “gest” al gest, acabarem dient-li “destí” al que només és un projecte polític. I aleshores sí que el braç, en lloc d’un símbol, serà una ordre. I ja sabem com acaba aquesta pel·lícula: amb molta bandera al fons i molt poca gent al davant.
Imatge generada per l’autor amb Sora.
Aquesta obra té la llicència CC BY-NC-SA 4.0.
Apocal·lipsi i integració en el segle XXI 
Deixa un comentari