El sindicat SIAU m’ha escrit. Ja és un fet notable: avui dia, quan escrius sobre la imatge d’algú, l’opció habitual és o bé el silenci ofès o bé l’amenaça amb lletra petita. Ells han triat una tercera via: la cortesia amb un somriure discret.

M’han dit, en essència, que els ha “impressionat” la meva lectura simbòlica del seu logo i que no havien conegut ningú capaç d’arribar tan a prop de la realitat. Després afegeixen, i aquí hi ha el detall que ennobleix l’espècie, que, quan el varen definir, l’objectiu era encara “més terrenal, antigràfic i absurd” del que jo descrivia. És a dir: no només accepten la lectura involuntària; la declaren, gairebé, patrimoni immaterial.

I jo, què voleu que vos digui: m’ha sorprès gratament. No perquè sigui habitual que una institució t’agraeixi que li hagis assenyalat el que el cervell veu en mig segon, abans que la moral tengui temps d’entrar a classe; sinó perquè han fet una cosa rara: han agafat la llança de la simbologia i, en lloc d’emprar-la per embestir, l’han plantada a terra com si fos un pal de bandera. Amb aquesta serenitat que només té qui sap que l’absurd, quan és voluntari, pot ser fins i tot una forma d’honestedat.

A l’entrada anterior jo parlava d’un símbol “orgànic” amb tres ratlles que, per percepció bàsica, activa una imatge mental difícil de controlar. Idò bé: si ells mateixos m’aclareixen que la intenció era “antigràfica”, el que toca és completar el quadre. Perquè l’antigrafisme no s’acaba en la forma. L’antigrafisme, si és seriós, arriba sempre a la tipografia.

I aquí és on entra la lletra Macintosh.

La lletra que et parla com un ordinador beix

El 1984, quan el Macintosh arrencava, et donava la benvinguda amb un “Welcome to Macintosh” en una lletra gruixuda, quadrada, una mica dentada, com tallada amb tisores de paper d’embolicar. Aquella lletra es deia Chicago. I no era una tipografia “de document”, ni una floritura per fer bonic: era la veu de la màquina, la que et guiava pels menús, els diàlegs, els títols de finestra, les etiquetes. Va ser la tipografia d’interfície del Mac durant anys, i va acabar sent una part important de la identitat visual d’Apple.

Chicago, a més, és d’aquelles coses que semblen modernes només perquè surten d’una pantalla: en realitat és una peça d’artesania feta per sobreviure a la pobresa tècnica. Va néixer com a lletra bitmap (píxel a píxel), i la primera versió era, literalment, una sola mida (12 punts). Fins i tot tenia un truc deliciós de misèria creativa: quan el sistema volia mostrar text “desactivat” (en gris), com que no podia fer grisos de debò, li llevava píxels alterns i, així i tot, Chicago continuava llegible.

La va dissenyar Susan Kare, que és un d’aquells noms que expliquen per què els ordinadors varen deixar de semblar màquines d’oficina i varen començar a semblar objectes amb cara humana. Abans que “Chicago” fos “Chicago”, encara era més reveladora: es deia Elefont. Una elefanta tipogràfica per trepitjar píxels amb pas ferm.

Una tipografia que mira enrere

Ara ve la part que m’interessa, perquè lliga amb el “pèl”. Chicago és una tipografia que mira enrere per un motiu molt simple: no presumeix de futur. No és una lletra que digui “som minimalista, som transparent, som retina, som aire”. No. Chicago diu: “tenc 512×342 píxels, blanc i negre, i amb això t’has d’espavilar”. És una lletra feta amb la humilitat del que sap que la realitat té límits. I això, avui, és gairebé un pensament revolucionari.

Aquesta és la paradoxa preciosa: la lletra que va acompanyar un dels símbols tecnològics del “futur” (el Mac del 84) era, en el fons, una lletra de retorn. Retorn a la materialitat: al contorn, al tall, a la llegibilitat sense anestèsia, a la proporció guanyada amb píxel i paciència.

Del pèl al píxel

Tornem al logo de SIAU i a les tres ratlles. Perquè hi ha una cosa que, vista amb calma, és quasi enterneixedora: aquelles ratlles, en el fons, són píxels amb vocació de pèl. O pèl amb vocació de píxel. Depèn del dia i de la resolució.

Quan una entitat et diu que volia ser “antigràfica i absurda”, i tu veus un símbol orgànic que, en petit, es converteix en pictograma involuntari, el que falta per tancar el cercle és una tipografia que també tengui la decència de no fer-se la fina. I aquí Chicago hi entraria com un guant: quadrada, directa, d’una franquesa una mica beata, però honesta.

Perquè el pitjor pecat del disseny, ja ho deia no és ser lleig. És ser còmic sense voler. Si, en canvi, el còmic és assumit, i el “manifest antigràfic” és declarat, llavors almenys queda una cosa respectable: la coherència. I, per a la coherència, una lletra que va néixer per fer de veu d’una màquina beix i limitada és una aliada perfecta.

M’ha agradat que SIAU respongui com qui no es deixa arrossegar pel drama: amb educació, amb una ironia ben pentinada i amb aquella defensa de la llibertat d’expressió “també la gràfica” que, dita així, sembla una línia de menú que encara funciona. Avui, que tothom confon el desacord amb un atac i el ridícul amb un delicte, trobar una rèplica tan llegible és gairebé un luxe tipogràfic: poc greix, bon cos, i cap necessitat d’efectes.

---

Imatge generada per l’autor amb Sora.

---

Aquesta obra té la llicència CC BY-NC-SA 4.0.