Sí, sembla que ara toca parlar dels burques. Ho diu el calendari escolar? Ho marca el BOE? Ho exigeix la realitat material, com la pujada del lloguer o la calefacció que no escalfa? No. Ho marca una altra cosa molt més poderosa: el moment exactíssim en què els mitjans decideixen que “això toca”. I, com per art d’encanteri, el tema passa de no existir a convertir-se en conversa de sala de professorat (pública, concertada, privada, i, si m’apures, a la cua del súper, entre el detergent i les lletugues).
La sala de professorat és una institució moral del país. S’hi resolen guerres, s’hi decideix el destí de la llengua, s’hi arregla el món, s’hi tramen cops d’estat i, de tant en tant, s’hi fa cafè. I quan un tema hi entra, ja no surt: s’hi enquista com una humitat. Per això és tan eficient que l’agenda fatxa triï temes d’aquesta mena: petits, vistosos, inflamables i perfectes per fer-los rodar com una pilota de ping-pong entre indignacions.
I ara la pilota és el “burca”. Burca. Aquesta paraula tan útil: curta, contundent, i prou exòtica per excitar la tertúlia. El primer truc és aquest: dir “burca” com qui diu “plaga”. El segon truc, encara millor: fer veure que és un fenomen massiu. El tercer, el definitiu: fer-te sentir responsable si no en tens una opinió immediata, ferma i escandalitzada.
Comencem amb una pregunta indecentment senzilla: quanta gent hem vist, nosaltres, amb un burca? Burca estricte, model afganès, no “qualsevol cosa que em sembli musulmana quan vaig amb pressa”. Quants? Dos? Un? Cap? Jo diria que la majoria de la població espanyola ha vist més vegades un dinosaure de plàstic que un burca real.
Aquí ve la part que fa mal a la conversa: no hi ha una estadística oficial a Espanya sobre quantes dones porten burca o niqab. El que circula són estimacions. La xifra orientativa que s’ha publicat és aquesta: unes 500 dones a Espanya usarien vel integral (burca + niqab). I com que 500 sona a “molt” si no ho compares amb res, comparem-ho: a Espanya hi ha aproximadament 25.237.515 dones residents (dada provisional a 1 de gener de 2026). El càlcul és tan prosaic que fa vergonya: 500 / 25.237.515 = 0,002%. Dit d’una altra manera: unes 2 dones per cada 100.000. O 20 per cada milió.
Això és el que passa quan poses números a la por: la por s’ofèn.
I com que la xifra “500” és una estimació i, a sobre, no és d’ahir, l’únic honest és parlar d’ordre de magnitud. Posem que fossin “centenars”: 200–1.000. Encara així, ens movem entre 0,0008% i 0,004%. Traducció: menys de 4 dones per cada 100.000. És allò que els experts descriuen, amb una delicadesa envejable, com “estadísticament irrellevant”. Ara bé: si és tan irrellevant, per què en parlam tant? Perquè l’agenda fatxa funciona així: agafa una excepció microscòpica i la converteix en una amenaça civilitzacional. És una mena d’alquímia inversa: convertir el gra de sorra en allau, i l’allau en llei.
A més, hi ha el detall lingüístic, que és la gran intoxicació de les converses: dir “burca” però barrejar-hi burca/niqab amb hijab. I llavors el debat ja no és sobre “vel integral”, sinó sobre “tot el que em fa nosa perquè m’obliga a admetre que el món és divers”. I així, sense que te n’adonis, passem de “seguretat” a “identitat”, d’“identitat” a “moral” i de “moral” a “prohibició”. És una escala molt ben feta: puja sola.
Però tornem a nosaltres, els individus, que és on se suposa que comença la política decent: en què ens afecta, realment, a nosaltres, com a individus, que existeixi el vel integral? En què et canvia el dia, el burca? Et puja la hipoteca? T’arregla la llista d’espera? Et millora el sou? Et posa calefacció al centre? Et resol la conciliació? Et baixa el preu del menjar? Et treu la burocràcia del damunt? Et fa la vida menys cara, menys cansada, menys humiliant?
No. Però et dona una cosa molt apreciada: un enemic fàcil.
Aquí és on entra la pregunta que quasi mai ens feim, perquè és més incòmoda que indignar-se: ens hem preocupat de constatar si efectivament suposa un problema com per donar una passa voluntària cap a la intolerància trumpista? Perquè aquesta és l’altra màgia: quan t’han convençut que “això és un problema enorme”, ja tens mig camí fet cap a acceptar mesures que, en fred, et semblarien indecents. És el mateix mecanisme mental de quan et venen una alarma: primer t’espanten, després t’ofereixen el pany. I el pany, en política, sempre té un preu: normalitzar la intolerància com a “sentit comú”.
És clar que hi ha preguntes legítimes. N’hi ha. Per exemple: què passa amb la coacció? què passa amb les dones obligades? què passa amb la llibertat real, que no és només teòrica? Però fixa’t com és la jugada: la conversa pública no sol anar cap a polítiques socials, educatives, de protecció, d’acompanyament, d’empoderament material. No: va cap a la mesura estrella de la dreta identitària: prohibir. El gest ràpid, viril, fotogènic. La política com a cop de puny damunt la taula. L’Estat com a pare enfadat.
I mentre discutim això (aquesta anècdota convertida en croada), quants problemes molt més rellevants passen de puntetes perquè no donen el mateix rendiment emocional? La precarietat que s’ha fet normal. El preu de l’habitatge que t’expulsa del lloc on vius. La sanitat que es desinfla a base de “ja ho mirarem”. L’educació que fa malabarismes amb recursos insuficients. La salut mental tractada com una moda. La crisi climàtica que avança mentre nosaltres discutim roba.
Però és que aquí hi ha el punt clau: potser estam acceptant les regles del joc. I les regles del joc són aquestes:
- Algú tria un tema petit però incendiat,
- els mitjans l’amplifiquen perquè dona clics i tensió,
- nosaltres hi entrem perquè no volem quedar com els que “no veuen el problema”,
- el debat real (la priorització) queda destruït,
- la democràcia s’empobreix, perquè una democràcia sense priorització és només renou.
Això és molt més greu que qualsevol peça de roba. Perquè és un mecanisme de govern: no del govern de torn, sinó del govern emocional del debat públic.
La pregunta que fa més por als que fabriquen aquests temes és: ens fa més feliços ser intolerants? Hi ha gent que diu que sí. Que l’odi dona identitat, que la superioritat moral dona calor, que assenyalar algú dona una sensació de control. És una felicitat curiosa: dura el que dura el sucre, i després deixa ressaca. Però és una felicitat rentable, això segur.
I per acabar, una mica de futur immediat, que és l’únic futur que solem gestionar: demà, o passat demà, quan els mitjans ja no facin ressò d’aquesta pocasoltada, seguirà preocupant-nos? No. Passarem a una altra alarma. A una altra paraula curta i excitant. A un altre objecte simbòlic que no hem vist mai però que, pel que sigui, “ens amenaça”.
Per això, potser, l’actitud més revolucionària avui és una cosa tan senzilla com aquesta: no jugar. O, si més no, jugar amb trampes a favor nostre: demanar dades, posar proporcions, exigir rellevància, recordar que 0,002% no és una invasió, i que una societat que s’obsessiona amb una minoria microscòpica està fent exactament el que li han demanat.
Ara toca parlar dels burques?
Si “toca” vol dir “ens convé”, jo diria que no.
Si “toca” vol dir “ho volen ells”, llavors sí: toca perfectament. I sona fort.
Això, a la sala de professorat, s’hauria de poder dir en veu alta, abans que ens canviïn el temari de la democràcia per una llista d’objectes sobre els quals indignar-nos.
Il·lustració generada per l’autor con Sora.
Aquesta obra té la llicència CC BY-NC-SA 4.0.
Apocal·lipsi i integració en el segle XXI 
Deixa un comentari