Del meme a l’escó: el clima social que alimenta la motoserra

Hi ha una sensació que s’ha anat fent normal: la crueltat ja no s’amaga, es ven com a caràcter. Dir barbaritats, riure’s d’algú, menysprear o humiliar s’ha convertit en un producte. I, dins aquest mercat, “ser dolent” surt a compte perquè sembla transgressor. Però és una transgressió tramposa, perquè no desafia el poder, el reforça. Se’n riu del feble, de qui protesta, de qui demana drets, i ho presenta com si fos valentia o sinceritat. A les xarxes, això té premi: el contingut agressiu crea reacció, la reacció crea difusió, i la difusió crea la sensació que aquesta mirada és majoritària, inevitable, moderna.

En aquest brou de cultiu, els discursos autoritaris i reaccionaris pugen arreu, i no només perquè hi hagi partits que creixin. Hi ha tota una manera d’entendre el món que s’estén: el menyspreu pels drets, la idea que la política és una guerra cultural eterna, la necessitat de tenir enemics interns, i l’obsessió per “simplificar” problemes complexos a cops de frase curta i càstig simbòlic. És aquí on entren els influencers polítics o para-polítics que fan d’altaveu i accelerador. Alguns els anomenen influencers ultres, perquè juguen amb l’estètica de la força, la burla i el “que es fotin”, i perquè normalitzen un imaginari de jerarquia i humiliació. En aquest ecosistema hi ha figures polèmiques i molt influents com E. X., que, més enllà del que pensi cadascú d’ell, és un exemple clar de com una persona amb molta audiència pot convertir el menyspreu i el conflicte permanent en entreteniment, i com això acaba filtrant-se en la conversa pública: la gent repeteix el to abans que l’argument, i el “guanyar” la discussió importa més que entendre res. El problema no és només el que es diu, sinó el que es fa acceptable: que riure’s del vulnerable sigui graciós, que la ràbia sigui identitat, que la falta d’empatia sigui “autenticitat”.

Dins Espanya, això passa mentre la vida quotidiana s’estreny. L’habitatge s’encareix, la precarietat pesa, els serveis públics van sempre al límit, i la política institucional es percep com una baralla interminable. Aquest cansament és el combustible perfecte per a un conservadurisme de motoserra: promet solucions ràpides, assenyala culpables fàcils, i ofereix una sensació d’ordre que, quan la mires de prop, sovint és retallada de drets i desigualtat més crua. Davant això, el camp progressista té un repte que no és només moral, és estratègic. Per a la gent que se sent més a l’esquerra que el PSOE, no basta indignar-se o tenir raó. Cal fer veure als partits amb què es poden sentir representats que, si no troben una manera real de coordinar-se, el sistema els castigarà, i el preu el pagarà tothom.

Això té a veure amb una cosa molt simple i molt poc explicada: com es reparteixen els escons al Congrés. A Espanya, el Congrés té 350 diputats i no es reparteixen en una única urna estatal, sinó per províncies. Cada província és com una mini-elecció pròpia, amb un nombre d’escons determinat. Totes les províncies parteixen amb un mínim d’escons assignats, i la resta es reparteix per població, cosa que fa que moltes províncies petites tenguin pocs escons en joc. A més, tu votes llistes tancades, tries partit i punt, i hi ha una barrera del 3% a cada província per entrar al repartiment. El repartiment final es fa amb la regla d’Hondt, que és una fórmula que, sobretot quan hi ha pocs escons, tendeix a premiar qui va per davant i a castigar qui es fragmenta.

Traduït en llengua humana: a moltes províncies, separar-se pot convertir vots en zero diputats. I això és devastador per a les opcions a l’esquerra del PSOE, perquè sovint comparteix espai electoral i si es presenta dividida pot quedar fora del repartiment mentre la dreta, més concentrada, converteix els seus vots en escons. En canvi, si aquests mateixos vots s’agrupen o es coordinen sota una candidatura conjunta, o sota pactes molt clars per no competir-se de manera suïcida en territoris on cada escó costa molt, la probabilitat d’aconseguir diputat puja molt. No és màgia, és matemàtica electoral: amb pocs escons, la proporcionalitat empitjora i el “llindar real” per entrar és més alt que el 3%. Per això, el que pot semblar una diferència petita de percentatge, en realitat és la diferència entre tenir veu al Congrés o desaparèixer.

Així que quan es parla d’aprofitar la llei electoral per beneficiar l’esquerra a l’esquerra del PSOE, el nucli és aquest: concentrar i coordinar on el sistema penalitza més. Això vol dir que, a moltes províncies petites i mitjanes, la unitat pràctica és més important que la puresa de marca. I vol dir també que la pressió social hauria d’anar en una direcció molt concreta: exigir acords previs, mecanismes transparents i un programa de mínims compartit, perquè l’alternativa no és “cada un amb el seu logo” sinó regalar escons a qui ve amb el ganivet entre les dents i un relat basat en la humiliació.

Il·lustració generada per l’autor amb Sora.

Aquesta obra té la llicència CC BY-NC-SA 4.0.

Podcast also available on PocketCasts, SoundCloud, Spotify, Google Podcasts, Apple Podcasts, and RSS.