Arreu del món es repeteix la mateixa escena: polítics que branden símbols religiosos, invoquen valors eterns i es presenten com a guardians d’una essència nacional que, casualment, només ells semblen capacitats per defensar. Fa riure, és veritat. Sovint tot plegat té una mica d’opereta tronada, de devoció de plató, de solemnitat llogada per hores. Però darrere l’esperpent hi ha una cosa bastant menys còmica: la religió convertida en instrument de poder.
El mecanisme és simple i, justament per això, eficaç. La religió permet transformar un conflicte polític en una batalla moral. Allò que en una democràcia hauria de ser discutible (lleis, drets, models de societat) passa a presentar-se com si fos sagrat. I quan una opció política es vesteix de veritat superior, discrepar deixa de semblar un dret i comença a semblar una traïció. El rival ja no és només un adversari: és un corrupte, un impiu, una amenaça.
Aquesta deriva creix perquè ofereix una resposta fàcil a un món difícil. En societats marcades per la precarietat, la desorientació i la pèrdua de referents, la religió polititzada dona identitat, ordre i enemics recognoscibles. Redueix la complexitat a una consigna: nosaltres som els autèntics; els altres volen destruir-nos. No demana gaire fe; demana pertinença. I això, electoralment, és or.
També prospera perquè la política convencional fa una mica de pena. Quan no sap garantir prosperitat ni cohesió, compensa la impotència amb èpica. En lloc de resoldre problemes, dramatitza símbols. En lloc de governar bé, administra ressentiments. La religió és ideal per a aquesta operació perquè dona al poder una pàtina de legitimitat moral i converteix les inseguretats socials en croades culturals.
El problema real apareix quan aquest llenguatge sagrat erosiona el pluralisme. Si la nació es defineix en termes religiosos, tota diferència esdevé sospitosa. Les minories, els dissidents, els qui no combreguen amb el relat oficial, deixen de ser ciutadans complets i passen a ser una nosa, una taca, una presència a vigilar. Aquí és on l’humor s’acaba: el fanatisme no és només una exageració retòrica, sinó una manera de justificar exclusions molt concretes.
Les xarxes socials han accelerat aquesta lògica fins a extrems bastant lamentables. La indignació religiosa, les ofenses amplificades i els símbols ferits circulen millor que qualsevol discussió seriosa. Tot allò que simplifica, excita i divideix rep premi. I la religió polititzada, convertida en marcador tribal, funciona perfectament dins aquesta maquinària.
No es tracta d’acusar la religió en si mateixa. La fe pot sostenir comunitats, consciències i formes nobles de resistència. El problema és una altra cosa: quan el poder l’utilitza per fabricar obediència, blindar-se contra la crítica i dividir la societat entre purs i impurs. Aquí la religió ja no eleva res. Només disciplina.
Per això convé no confondre el ridícul amb la innocència. Moltes d’aquestes escenes fan riure perquè són excessives, teatrals, fins i tot grolleres. Però seria un error pensar que, per grotesques, no són serioses. El grotesc sovint és només l’uniforme vistós d’una cosa molt més vella i més fosca: la temptació de convertir la por en identitat, la identitat en dogma i el dogma en poder. I això, què voleu que vos digui, no té gens de gràcia.
Il·lustració generada per l’autor amb Sora i Photoshop.
Aquesta obra té la llicència CC BY-NC-SA 4.0.
Apocal·lipsi i integració en el segle XXI 
Deixa un comentari