Què em posa nerviós?

No el perill. El perill, generalment, és sincer.

El que em posa nerviós és el petit teatre de la vida ordinària. El mig segon abans que un desconegut detecti la càmera. El silenci d’ascensor. L’aparador massa il·luminat on tothom sembla col·locat per un déu mediocre. Les superfícies netes que la gent es construeix al voltant perquè ningú no hagi d’admetre que està perdut, sol, ridícul o famolenc d’alguna cosa que no sap ni anomenar.

Això em posa nerviós.

Camín pel carrer cercant fissures. Un gest que no encaixa amb la cara. Una ombra que parteix un cos per la meitat. Una paret que sembla més viva que la persona que s’hi recolza. La majoria de la gent s’esforça molt per no ser vista. I després es passa la vida actuant. És una contradicció preciosa, i bastant malalta.

La fotografia viu aquí.

El que m’inquieta no és el fracàs. El fracàs és barat i n’hi ha pertot. El que m’inquieta és la falsedat. La imatge morta. La imatge educada. La fotografia que ho explica tot i no es juga res. M’estim més conservar el desenfocament, el gra, el desequilibri, la llum bruta, si encara hi batega un pols. La perfecció sovint no és més que una mentida ben planxada.

Per això el blanc i negre em calma i, alhora, m’afina. Lleva l’excusa decorativa. Ni la seducció del color ni la pietat cosmètica. Només estructura, tensió, pell, ciment, fum, resplendor, cansament. El món amb el maquillatge retirat. Més cruel, potser. També més exacte. Aquesta inclinació per la fotografia de carrer en monocrom i per una mirada més crua, en l’esperit de Provoke, no és un truc estètic. És una manera d’acostar-me a la febre que s’amaga sota les aparences.

Potser aquesta és la resposta de debò. Em posa nerviós la distància entre el que les coses són i el que fingeixen ser. La càmera no resol això. Només em dóna un mètode per entrar-hi.

Alguns dies surt amb mi la Leica M10 Monochrom. Altres, la Ricoh GR IV Monochrome. La màquina importa menys que el tremolor. No intent embellir el carrer. Intent agafar-lo mentre encara està pensant en convertir-se en una altra cosa.

El nerviosisme, al capdavall, és una forma d’atenció. Una mala nit amb els ulls oberts. La sospita que la realitat mai no acaba de vestir-se abans que tu arribis.

Això serveix.

Aquí comença la fotografia.

Més obra meva a StreetSoul: streetsoul.me.