La bola negra parla d’homes que varen haver d’amagar qui estimaven i de famílies que han après a callar. És una història que m’interessa. El problema és que la pel·lícula té una por terrible que m’oblidi de què va. Ho diu el 1932, ho torna a dir el 1937 i m’ho repeteix el 2017. Quan començava a acostar-me a un personatge, ja m’havien traslladat a una altra època per ensenyar-me la mateixa ferida amb una llum diferent. Hi ha molt de moviment i, en canvi, tot acaba sonant igual.

Primer arriba el sant Sebastià de pedra, de quatre metres, dins l’absis d’una església que sembla prou petita per conèixer tots els feligresos pel nom. Entenc el màrtir, les fletxes, la icona gai i la coincidència amb el nom del protagonista. El que no entenc és per on varen fer entrar el sant. Si aquella parròquia podia pagar una escultura així, el poble de mala mort devia tenir una economia que el guió ha tengut la delicadesa d’ocultar-nos. La figura és tan grossa que l’església perd tota aparença de lloc viscut. Pareix que l’han construïda després, per posar-hi el símbol dedins.

La meva paciència va començar a flaquejar amb els «nacionals» nus, d’esquena, pixant, amb les botes i els calcetins posats. Ja sé què se suposa que hi he de veure: uns homes que fan ostentació d’una llibertat que neguen als altres, i Sebastià mirant-los des de fora. Però m’expliquen una altra cosa, per favor. Es varen llevar els calçons i els calçotets amb les botes posades? O es varen descalçar, es varen despullar i després es varen tornar a posar els calcetins i les botes per sortir a pixar plegats? Era una ordre del sergent? L’escena vol ser carregada de desig i amenaça, i jo acab fent càlculs de vestuari. Potser és culpa meva. Però la pel·lícula m’ha demanat que m’hi fixi.

És realisme màgic? Dir-li així seria molt còmode. La pel·lícula té moments de fantasia, però el sant no em provoca cap estranyesa fèrtil. Veig exactament què vol dir i veig, també, l’esforç perquè no se m’escapi. S’ha confós la mida de l’estàtua amb la força de la imatge. Quatre metres de martiri continuen sent quatre metres de decorat si abans no m’he cregut l’església.

El missatge és clar: la vergonya imposada no mor amb qui la pateix; els silencis passen de pares a fills, i les llibertats d’avui tenen una història que convé recordar. Ho havia entès. Quan la pel·lícula m’ho va tornar a explicar amb una altra època, una altra solemnitat i unes quantes fletxes més, vaig començar a sospitar que no confiava gaire en mi. I és una llàstima, perquè en algun lloc, sota tanta intenció, hi ha persones que haurien valgut una pel·lícula sencera.

Ara bé, si algú dels responsables de vestuari sap com varen sortir aquells calçotets per damunt de les botes, jo encara escolt.

Dit això, segur que la pel·lícula serà un èxit.