Civil War: sense instruccions per triar bàndol

Civil War m’ha agradat molt. I una de les coses que més li agraesc és que ens deixi sense saber ben bé com s’ha arribat a aquella guerra. Al principi vaig voler entendre-ho, és clar. Qui s’havia alçat contra qui, què havia passat abans. Després vaig deixar de trobar-ho a faltar. Amb el que tenia davant ja anava prou servit.

Garland podria haver despatxat els antecedents amb cinc minuts de pròleg. Hauríem sabut de seguida qui eren els nostres i ens hauríem acomodat a la butaca. Però només ens dona algunes pistes. El president va pel tercer mandat i Texas i Califòrnia combaten junts, una aliança que ja t’espatlla qualsevol intent de traslladar-hi mecànicament el mapa polític que coneixem. La resta l’has d’anar mirant sense aquest ajut.

Em sembla una decisió boníssima. Saber exactament com ha començat el conflicte ens donaria una cosa a la qual aferrar-nos durant tot el viatge. Aniríem comprovant si els bons es porten com toca i cercant atenuants quan no ho fan. Els nostres tenien motius, els nostres havien patit molt, els nostres s’han excedit una mica. Ja coneixem el repertori. Aquí costa més fer aquesta feina tan còmoda de justificar segons qui.

A més, la falta d’informació afecta cada escena. Arribes a una benzinera i no saps què t’hi espera. Veus uns homes amb armes i has d’estar pendent de com miren, de què demanen, de si aquell silenci s’allarga massa. Els periodistes segurament saben moltes coses de la guerra que nosaltres ignoram; això tampoc no els diu què farà el pròxim home armat. La pel·lícula viu d’aquesta inseguretat. Una explicació de més, posada al lloc equivocat, li faria bastant de mal.

Pens en l’escena de Jesse Plemons. Quin mal cos. Aquell home demana quina mena d’americans són amb una calma que et posa malalt. Els escolta. Sembla que fins i tot els concedeixi una oportunitat d’explicar-se, i tu estàs pendent de cada paraula perquè qualsevol li pot servir per matar-los. En aquella estona no vaig trobar a faltar cap antecedent del conflicte. Volia que deixassin de parlar amb aquell paio i sortissin d’allà.

Entenc l’objecció que es pot fer a tot això. Les guerres tenen causes, responsables, interessos; llevar-los del mig pot ser una manera d’esquivar qüestions incòmodes. Però aquí l’omissió té conseqüències molt concretes sobre el relat i sobre com el miram. I hi ha prou racisme, crueltat i abús de poder a la pantalla per saber què estam veient. No em cal conèixer el programa polític de Plemons per reconèixer aquella manera de decidir qui sobra.

Els quatre periodistes tenen un objectiu prou clar: arribar a Washington i entrevistar el president abans que caigui. Tenen pressa, es juguen la vida i, en alguns moments, semblen bastant enganxats a tot plegat. Això també m’ha agradat. La pel·lícula els respecta, però els deixa tenir ambició, vanitat, ganes de ser allà on passa la notícia. Fins i tot quan qualsevol persona amb una mica de seny provaria d’anar en direcció contrària.

Kirsten Dunst està magnífica. Té una cara de cansament que costa de fingir així de bé. Lee parla poc, de vegades resulta seca, i sembla haver gastat fa temps la paciència que li quedava. Se li nota l’esforç de continuar fent una feina que sap fer molt bé i que l’està deixant feta pols. Dunst aguanta moltes coses sense subratllar-les. Basta mirar-la una estona.

Amb Jessie passa una cosa que em va incomodar més del que esperava. Vol aprendre, vol acostar-se, vol aconseguir la fotografia. Aquesta empenta és fàcil d’entendre. Però, a mesura que guanya seguretat, comences a demanar-te què està perdent pel camí. Cailee Spaeny fa creïble aquesta barreja d’admiració i fam. La relació entre totes dues deixa un regust estrany: costa celebrar alegrement que una jove aprengui tan aviat a moure’s entre els morts.

I després hi ha les fotografies. Garland atura el moviment i ens mostra la imatge que n’ha sortit. Això, com a fotògraf, em toca especialment. Pots reconèixer un bon enquadrament, l’instant precís, una fotografia que funciona. Ho fas gairebé sense voler. I de seguida et ve al cap què acabes de veure perquè aquella fotografia fos possible. Té nassos: encara estaves pendent que algú sobrevisqués i ja t’has descobert valorant una imatge.

El so hi ajuda molt. Hi ha trets que et fan fer un bot de debò. Les pauses tampoc no acaben de tranquil·litzar-te, perquè ja has après que la cosa es pot torçar en qualsevol moment. Garland sap allargar una conversa fins que voldries interrompre-la tu mateix. Per favor, partiu. Ja heu parlat prou.

A la fotografia final, els vencedors es col·loquen al costat del mort. Aquesta manera de posar sí que la coneixem. La feina està feta i ara toca tenir-ne un record. Tothom vol sortir bé.