La Medusa de Josep Oliver té la casa plena d’estàtues. Eren les visites. Havien arribat sense avisar i el seu company no havia tengut temps d’advertir-les. Per acabar-ho d’arreglar, a ella li agrada tenir coses per casa i l’anima a convidar més amics. “Por suerte, ella no es minimalista / en decoración”. M’ha fet riure aquesta manera de contar una catàstrofe com si el problema fos trobar lloc per a un altre aparador.

És una de les coses que m’han agradat de Ritos nocturnos, publicat per Sloper el 2025. L’humor hi apareix quan ja començaves a témer que tot serien desgràcies amoroses. No som un expert en poesia. En llegesc, amb una irregularitat considerable (m’agrada Benedetti i Llompart), i sovint em qued amb un vers sense saber explicar gaire bé per què. Aquí m’ha passat unes quantes vegades. Oliver conta a l’epíleg que el llibre ve de més de vint-i-cinc anys d’escriptura. Hi ha poemes de l’època universitària i d’altres molt recents, agrupats sense seguir l’ordre en què varen ser escrits. Es nota una certa diferència de temperatura entre ells. N’hi ha que encara cremen bastant.

A “Circe”, l’home que parla estaria ben disposat a quedar-se a l’illa i muntar una barbacoa. Els porcs podrien haver estat antics companys seus, però tampoc no cal posar-se escrupolós a aquestes altures. Ho diu després d’uns versos carregats de tristesa, i la sortida m’ha agafat una mica desprevingut. Té gràcia, i una mala bava que agraesc. Sobretot perquè aquest home enamorat ja ha trobat la manera de justificar-se abans de fer res. Tornar a casa pot esperar. Els companys, es veu que també.

En altres poemes m’he cansat una mica. Hi ha molt de verí, molta ferida, molta tenebra. A “Selene”, per exemple, entre les nits de cadmi i aquell pes fantasmal que remou les penes, acab per fixar-me massa en les paraules. Em costa arribar al que li passa a qui les diu. I em sap greu, perquè el sentiment que hi ha davall l’entenc. Potser jo aquell dia tenia poca paciència per als adjectius. Però llegint he pensat que alguns passatges guanyarien si es deixàs respirar una mica la pena, sense haver-la d’explicar amb tanta insistència.

“Mnemósine en el Tártaro” m’ha fet aturar. Dos antics amants es tornen a veure i ja no es fan mal. El temps és “una gasa y cloroformo”, es diuen. Aquells ulls havien tengut un poder considerable damunt teu i ara els mires amb una indiferència mig tèrbola. Pots estar tranquil, finalment. Oliver deixa una estranyesa en aquesta escena que m’interessa molt. Com devia ser aquell retrobament? Què es varen dir, després? El poema acaba i jo encara pensava en aquelles dues persones, fent conversa amb una cosa morta entre elles.

També m’ha agradat trobar Venus sortint d’una piscina municipal amb un banyador blau, a “Coda: una mitología”. Els semàfors, els ponts damunt l’autovia, la dutxa de casa. Aquí els noms mitològics m’ajuden a veure les escenes. Més endavant, la mateixa veu que recorda aquells moments reconeix que va encadenar l’altra persona a la roca del seu dolor. M’ha semblat un detall que mereixia atenció. Després de tanta dona capaç d’enverinar-te o devorar-te, convé mirar una mica què has fet tu. Aquell vers obre una escletxa per on entra una mica d’aire.

Oliver té el cap ple de llibres. Alonso Quijano llegeix Elric de Melniboné i un lector de Moby Dick acaba sentint el vaivé del Pequod dins el llit. Aquesta confusió entre el que llegeixes i el que vius em resulta simpàtica. En algun poema, però, m’he quedat a la porta. “La advertencia de Gandalf” m’ha interessat pel joc que proposa al final, sense arribar a tocar-me gaire. Reconèixer les referències té el seu gust; a mi, tot sol, no sempre em basta.

Amb “Mio Cid” m’ha passat una altra cosa. Aquí m’he trobat al costat del lector emprenyat amb la seva edició. Vol seguir el Cid i van apareixent les explicacions sobre la datació, els cantars, els interessos dels burgesos. Sí, molt bé, però podem continuar? La comparació amb “una venus conservada en formol” em sembla encertadíssima. És una imatge lletja. Fa pensar en la pudor d’un pot tancat. El Cid té motius per plorar i el lector voldria escoltar-lo una estona, abans que tornassin a parlar els seus forenses. He llegit aquest poema amb bastant més gust del que devia llegir ell aquella edició.

I després hi ha Palma. A “Palma es una ciudad envenenada”, algú ha partit i ha deixat el seu record escampat pels carrers. Ja no pots passejar sense trobar-lo. La badia i les postes de sol encara deuen ser allà, però qui parla gairebé no recorda quin atractiu tenien. Això m’ha arribat. Es pot acabar detestant un carrer magnífic sense que l’Ajuntament hi hagi fet cap obra. Basta haver-hi estat feliç amb algú i haver-hi de passar després, tot sol. La ciutat té aquestes petites crueltats. Et conserva intacte un lloc que tu voldries trobar canviat.

Dels poemes que he rellegit, “Siete minutos” és un dels que més m’agraden. Set minuts a peu per anar a veure algú de matinada. El forner ja ha començat, hi ha el galant de nit, les faroles crepiten. M’agrada que Oliver recordi aquestes coses. El trajecte havia arribat a contenir tot el seu món, i després es pregunta si hauria donat set anys de vida per aquells set minuts sabent on duien. La porta del darrere d’un local precintat, al final, m’ha semblat una imatge molt bona. Bruta, trista, ben poc disposada a consolar ningú. I el camí encara el sap fer amb els ulls tancats. Això és el que més em fot del poema.

A “Quédate con este momento” hi ha una mà infantil dins una mà adulta i una criatura que s’adorm damunt teu. Oliver insisteix que hem de guardar aquells instants, que no tornaran. Jo ja m’havia quedat amb la mà. Potser m’hauria agradat que insistís menys, però la criatura adormida em continua voltant pel cap. Imagin el pes damunt el braç, aquella confiança completa de qui encara no sap que també haurà de perdre coses. Tu deus tenir alguna feina pendent. Has de canviar de postura perquè se t’ha adormit el braç. Penses com fer-ho sense despertar-la. Ja et mouràs després.