Un ca ferit et deixa en una situació pèssima per jutjar una pel·lícula. L’animal encara no ha fet res i tu ja estàs negociant amb el guió: d’acord, això m’ho empassaré, però no li faceu gaire mal. Hollywood coneix aquesta feblesa nostra. La té comptada, pressupostada i probablement assegurada.

A En el corazón de la bestia, el ca nom Odín i l’home que l’acompanya té la cara de Brad Pitt. És James Belmont, un antic membre de les Forces Especials que, després d’un accident d’avioneta, queda aïllat amb l’animal a Alaska. Han estat junts a la guerra. Ara els tocarà continuar patint entre muntanyes, que sempre queda més bé al cartell.

La relació entre tots dos té una cosa que m’interessa molt: cuidar qualcú pot ser una manera bastant eficaç d’evitar deixar-se anar del tot. Hi ha dies en què allò de viure per un mateix deu semblar una recomanació una mica exagerada. Però s’ha de posar menjar en un plat. S’ha de mirar una ferida. Hi ha una criatura que et necessita i que, a més, no et demana explicacions gaire complicades. Això ja és alguna cosa. Pot arribar a ser molt.

Odín obliga James a sortir de si mateix. I també li permet necessitar companyia sense haver de pronunciar la frase, que per a segons quins homes és una operació més delicada que qualsevol maniobra militar. La pel·lícula troba aquí una tendresa que mereix ser presa seriosament. Fer-se el dur davant un ca per demostrar que no t’emocionen les pel·lícules amb cans seria una forma d’estupidesa bastant laboriosa.

Pitt hi ajuda amb una interpretació continguda, poc donada a exhibir el sofriment. El personatge ho tenia tot per convertir-se en un d’aquells veterans cinematogràfics que duen la profunditat incorporada de fàbrica: la mirada turmentada, les ferides oportunes, un passat que justifica qualsevol silenci. Amb Pitt hi ha espai per veure un home que necessita aquest animal. Aquesta dependència li fa més bé al personatge que qualsevol demostració de força.

La llàstima és que David Ayer sembla posar-se nerviós quan té entre mans una cosa tan senzilla. Acumula accidents, ferides, perills i rescats fins a fer visible el mecanisme. Un pateix, l’altre l’ajuda. Després toca canviar. Arriba un moment que la desgràcia següent ja gairebé té hora concertada. I entren ganes de dir-li: ja ho hem entès, home; deixa’ls seure tranquils una estona.

No deman que una aventura de supervivència prescindeixi dels perills. Deman que cada perill faci alguna cosa més que tornar a certificar que aquests dos s’estimen. Quan una emoció s’ha de demostrar tantes vegades, començ a sospitar que el director no se n’acaba de refiar. Jo em refiaria una mica més del ca. Té menys necessitat de convèncer-nos.

Les muntanyes, d’altra banda, ofereixen una possibilitat formidable: posar un home al seu lloc. Un riu no sap què són les Forces Especials. Aquesta ignorància és saludable. Però la naturalesa perd part de la seva indiferència inquietant quan es dedica, amb tanta aplicació, a preparar proves per al protagonista. Alaska acaba semblant un camp d’entrenament que s’ha gastat molts doblers en paisatgisme.

James ha d’aprendre a viure en pau després d’haver-se acostumat a la violència. És una bona idea. De fet, aquí hi havia una pel·lícula considerable: un home preparat per sobreviure a situacions extremes que no sap gaire bé què fer amb una tarda corrent. Una tarda sense cap missió. Amb temps sobrer. D’aquelles que poden arribar a pesar una barbaritat.

Però el director torna a posar-lo en una situació extrema. Per explicar la sortida de la guerra, organitza una altra missió. Comprenc l’atractiu dramàtic de la maniobra; també em sembla que el delata una mica. S’entén millor amb aquest home quan el pot posar a prova. Quan li hauria de permetre descansar, ja té preparada una altra desgràcia.

I el pobre James ha de continuar mereixent. Merèixer la supervivència, merèixer l’afecte, merèixer que el considerem un home digne. Tot a força de resistència i sacrifici. Hi ha una crueltat discreta en aquesta manera d’admirar una persona ferida. Potser algun dia voldrà ser mediocre. Rondinar. Necessitar ajuda sense haver fet abans res d’extraordinari. També estaria bé que li concedíssim aquesta possibilitat.

La compassió admet més preguntes. Pot suportar-les perfectament. Acostar-se a James, entendre la culpa que arrossega i respectar el seu dolor deixa encara moltes coses per examinar. La guerra té responsables, interessos, víctimes que no compareixen en aquest relat. Quan tot això queda lluny, el dany sembla una desgràcia que s’ha d’aprendre a gestionar en privat. Qui va enviar l’home a la guerra pot respirar tranquil: de tornar-lo a posar dret ja se n’encarregarà l’animal.

Amb Odín, aquesta qüestió es torna especialment incòmoda. El ca no ha aprovat cap missió. L’han ensinistrat, ha confiat en els homes i ha anat on l’han duit. Després nosaltres ens emocionam amb la seva lleialtat. Ens agrada molt aquesta paraula quan la lleialtat la posa un altre.

Per això té interès aturar-se en una escena petita, la de la pròtesi. James la lleva a Odín i li fa un massatge al monyó de la pota ferida. És una feina que demana paciència. L’animal continua necessitant atencions quan ja ha deixat de ser útil per a cap missió. S’ha d’ajupir qualcú, acostar-s’hi i mirar on li fa mal.