Supòs que això és el més semblant que tenc a un mantra:

Pren-te la feina seriosament. A tu mateix, no tant.

No m’agraden gaire els mantres, per ser sincer. La majoria sonen millor impresos en una tassa que aplicats a un dimarts qualsevol.

Però aquest ha sobreviscut.

Prendre’s la feina seriosament és la part fàcil. O, com a mínim, la respectable. Intentes fer les coses bé. Hi pares atenció. No fas veure que una cosa és bona només perquè hi has dedicat tres hores. Tornes a mirar. I, de tant en tant, admets que allò que ahir et semblava magnífic avui és, efectivament, bastant dolent.

És una habilitat útil.

La part difícil és no prendre’t massa seriosament mentre fas tot això.

Els humans tenim molta facilitat per tornar-nos importants dins el nostre propi cap. Dona’ns un càrrec, una mica d’autoritat, una Leica, una web, potser un compte d’Instagram, i de cop sembla que hi ha moltíssim en joc. La civilització sembla dependre de si retallam tres mil·límetres per l’esquerra.

La fotografia va bastant bé per curar això.

Pots sortir de casa sentint-te molt fotògraf. Tot sembla carregat de possibilitats. La llum promet. Duus l’objectiu adequat. Estàs atent. Assumpte seriós.

Dues hores després has fotografiat un contenidor, sis clatells i un ca que ha girat el cap exactament en el moment equivocat.

Al carrer li és completament igual.

A mi això em tranquil·litza.

I després, de tant en tant, et dona una cosa com la fotografia de dalt.

Hi ha aquesta dona inflable enorme situada enmig d’un carrer qualsevol, amb els ulls tancats i les mans alçades, amb cara d’haver assolit la il·luminació espiritual o d’estar fins als nassos de tothom.

Preferesc la segona lectura.

Al darrere: cables, parets amb humitat, una canonada, la porta de ca qualcú, un fanal que ha conegut dècades millors. No hi ha res preparat. Ningú sembla especialment impressionat. Ha aparegut una mena de divinitat gegant entre les cases i el barri, pel que es veu, ha decidit continuar amb el sopar.

Em sembla una representació bastant exacta de l’existència.

Passam molt de temps intentant conservar la dignitat mentre tenim coses molt ridícules damunt el cap.

Feim plans. Algú hi passa un cable elèctric per enmig.

Ens construïm explicacions complicadíssimes i després apareix una deessa inflable gegant i ens espatlla el to.

Perfecte.

Amb els anys he començat a desconfiar de les filosofies que exigeixen millora constant. Sigues la millor versió de tu mateix. Quina? N’he tengudes unes quantes, de versions, i algunes és millor deixar-les arxivades.

Amb la fotografia em passa una cosa semblant. No necessit que cada foto demostri que estic millorant. Seria esgotador. A vegades només vull veure una cosa absurda abans que desaparegui. A vegades vull fer una bona foto. A vegades no surt i continu caminant.

He conegut sistemes pitjors.

La part seriosa continua important. La feina importa. La gent importa. Complir la paraula importa. Mirar bé importa. Intentar no enganyar-te a tu mateix importa bastant.

Però la solemnitat? En puc prescindir gairebé sempre.

Especialment de la meva.

Així que sí, si tenc una filosofia, deu ser aquesta: fes bé la feina, mantén els ulls oberts, desconfia de les grans explicacions i deixa sempre una mica d’espai per a la possibilitat que estiguis fent el ridícul.

La dona inflable de la fotografia sembla saber-ho.

O simplement vol que tothom se’n vagi.

Les dues opcions em semblen sensates.