Hi ha fotografies que, quan les mires per primera vegada, sembla que no acabin de funcionar. Aquesta meva del pont de Brooklyn podria ser-ne una. Massa pes a la dreta, amb aquest home enorme, vestit de negre, que gairebé s’apropia de mitja fotografia. A l’esquerra, una dona que fa una foto amb el mòbil, una persona asseguda, un grapat de turistes que van i venen… I, al mig, un fanal que sembla posat expressament per emprenyar el fotògraf.

El pont, que en principi hauria de ser el protagonista, queda relegat a un segon terme. Ni tan sols està centrat.

Tot plegat sembla una composició força desequilibrada. Però hi ha alguna cosa que fa que funcioni. Almenys, a mi em funciona. I quan vaig començar a dibuixar-hi línies per intentar entendre per què, varen aparèixer unes relacions geomètriques que em varen sorprendre.

En primer lloc, l’escena està estructurada dos grans quadrats, el groc i el verd. Se superposen parcialment i organitzen la fotografia en dos espais que no són del tot independents. A l’esquerra hi ha bona part de l’activitat humana del pont. A la dreta, l’home i la seva enorme presència. I entre tots dos, el fanal, que acaba fent una funció molt més important del que semblava.

És curiós, perquè aquell fanal que inicialment podia considerar una nosa es converteix en un element que ajuda a sostenir la composició. És gairebé al centre, però no divideix la imatge en dues meitats iguals. A un costat hi ha moltes figures petites, moviment, gestos diferents. A l’altre, una sola figura que pesa tant com totes les altres juntes.

El rectangle blau també ajuda a entendre com s’organitza la fotografia. Travessa la imatge horitzontalment i conté bona part de l’activitat, l’arquitectura i les figures humanes. Per damunt queda el cel, força buit, i per davall, el paviment, les baranes i els elements més propers.

M’agrada especialment aquest espai buit. Sense el cel, la fotografia seria massa atapeïda. L’home de la dreta encara pesaria més i tot quedaria comprimit. A vegades, allò que no hi ha és tan important com allò que hi apareix.

Això es veu encara millor quan traçam una creu que divideix la fotografia exactament per la meitat, tant verticalment com horitzontalment. La línia vertical coincideix amb el fanal, mentre que l’horitzontal travessa l’escena a l’altura de les figures humanes, entre els edificis i els cossos. Les dues línies es creuen just al centre del fotograma, en un punt que, curiosament, no té cap protagonisme especial.

Les línes magenta ens ajuden a veure la relació triangular entre la dona que fotografia, la part superior dreta i la zona inferior de la composició. Les diagonals travessen l’escena i creen unes tensions que, sense ser evidents, contribueixen a mantenir-la unida.

No és l’únic joc de diagonals. Les baranes, les juntes del paviment, la inclinació del cos de l’home i la perspectiva del pont condueixen la mirada en direccions diferents. Algunes ens duen cap al fons. D’altres ens fan tornar al primer terme.

Tot això passa sense que, quan miram la fotografia, siguem necessàriament conscients de cap d’aquestes línies.

Ara bé, hi ha una cosa que convé dir. Amb prou paciència podem trobar triangles i quadrats a gairebé qualsevol fotografia. No m’interessa gaire aquesta dèria de demostrar que una imatge és bona perquè s’hi pot inscriure una figura geomètrica. Encara menys si acabam trobant-hi proporcions àuries pertot arreu. A vegades sembla que els fotògrafs necessitam que un matemàtic ens doni permís per fer una fotografia.

El que m’interessa és comprovar si aquestes línies expliquen alguna cosa que realment percebem quan miram la imatge sense cap marca superposada.

En aquest cas, crec que sí.

L’home de la dreta és, de llarg, la figura de més pes. L’abric fosc, la proximitat a la càmera i les seves dimensions el fan gairebé impossible d’ignorar. Però a l’altre costat hi ha una acumulació de figures, contrastos i petits gestos que li fan de contrapès. Especialment la dona del mòbil. És molt més petita, però la seva silueta fosca, tan propera al marge esquerre, té una força considerable.

A més, l’home mira cap a l’esquerra. Cap a dins de la fotografia. La direcció del seu rostre ens fa tornar a l’espai que aparentment hauria quedat dominat pel seu cos. Si miràs cap a fora, sospit que la composició seria una altra cosa.

Hi ha també la profunditat, que no és poca cosa. Les baranes i el paviment ens duen cap al pont, mentre els diferents grups de persones apareixen distribuïts en plans successius. L’escena té una certa confusió, com acostuma a passar al carrer, però la mirada hi pot circular sense perdre’s.

Malgrat pugui semblar el contrari, tot això és fruit de l’experiència i la intuició. En fotografia de carrer no tens gaire temps per a aquestes operacions compositives. Veus alguna cosa, intueixes que les peces encaixen i dispares. A vegades t’equivoques. Moltes vegades, de fet.

Després, a casa, pots tornar a mirar la imatge amb calma. I descobrir que allò que havies resolt d’una manera intuïtiva tenia una estructura que no havies sabut explicar en el moment de fer-la.

Potser per això m’agrada analitzar algunes fotografies d’aquesta manera. En aquesta, per exemple, després de mirar durant una bona estona els quadrats i les diagonals, acab tornant als dos personatges dels extrems. L’home, assegut damunt la barana, observa el que passa al pont. La dona, a l’altra banda, està fent una fotografia. Entre tots dos, la gent continua caminant, cadascú a la seva.

I el fanal continua allà, plantat al mig. Encara em fa una mica de nosa.