Normal m’ha tengut agafat gairebé tota l’estona. M’agradava la calma d’aquell poble, però l’amabilitat dels veïns començava a semblar-me una mica assajada. També em feia riure. Hi ha una mala bava bastant saludable en aquesta pel·lícula. El disgust ha vengut al final, quan ja li havia concedit gairebé tot.

Ben Wheatley ens presenta un xèrif provisional, interpretat per Bob Odenkirk, que arriba a un poble del mig oest americà amb ganes de tenir una mica de pau. Se’l veu necessitat. La gent sembla encantadora, el lloc és tranquil i tot plegat fa aquella bona impressió que convé revisar abans de desfer la maleta. Wheatley deixa que ens hi acomodem. Les sospites van arribant totes soles.

Odenkirk duu el cansament escrit a la cara. Em crec aquest home quan parla i, sobretot, quan calla. Té una manera de quedar-se mirant les coses que ja explica bastant del que li passa pel cap. Després pot fer el que faci, que el personatge continua allà, sota els cops i els trets. Això em sembla el millor de la seva interpretació: manté una certa fragilitat fins i tot quan el guió es posa més bèstia. Fa ganes que el deixin tranquil, encara que llavors ens quedaríem sense pel·lícula.

El poble està molt ben trobat. Les converses tenen una cordialitat una mica carregosa, com si tothom s’esforçàs massa a demostrar que allà s’hi viu estupendament. M’agrada que la inquietud surti d’aquest tracte quotidià. Basta un somriure que dura una mica més del compte. Henry Winkler hi encaixa de meravella, amb aquella cara de bona persona que, segons com la miris, comença a fer nosa. Hi ha gent que et tranquil·litza tant que t’acabes posant nerviós.

Quan arriba la violència, la pel·lícula es desferma. I té gràcia, encara que dir-ho quedi una mica lleig. Wheatley sap quan deixar-te riure i quan fer que la rialla se t’encalli. He acceptat de gust les exageracions, perquè formen part del joc des del començament. També agraesc entendre què passa durant l’acció: on és el xèrif, per on li arriba el perill. Amb la neu i la nit, aquell poble es torna un lloc on fa molt poca gràcia quedar atrapat.

La resolució final m’ha semblat massa còmoda. Fins aleshores havia anat entrant en tot, fins i tot en els excessos més grossos, i de cop he pensat: “Home, així no val.” Hi ha una facilitat en la manera de tancar la història que em treu de la pel·lícula. El guió sembla tenir menys paciència per resoldre el que ha complicat que per continuar complicant-ho. I això es nota.

El problema és que, en aquest darrer tram, costa més creure en les reaccions dels personatges. Comences a veure’ls col·locats on convé perquè tot pugui acabar. L’humor, que havia funcionat tan bé mentre empitjorava les coses, aquí em sembla una manera d’esquivar-ne el pes.