El pitjor de Dave Kujan és que segurament, en sortir del seu despatx, encara li donaries les gràcies. T’hauria interromput, hauria posat en dubte gairebé tot el que li has dit i t’hauria explicat què et passa amb aquella paciència que alguns homes reserven als infants i als idiotes. Però duria corbata i semblaria competent. Chazz Palminteri li dona exactament aquest aire. A Sospitosos habituals, aquest home ha de treure l’entrellat d’una història criminal bastant embullada. Jo començaria per llevar-li la satisfacció de la cara.

Hi ha un vaixell cremat, una carnisseria i un home que explica què ha passat. Verbal Kint. Kevin Spacey li dona una veu poc ferma i una manera d’estar assegut que sembla demanar disculpes per ocupar la cadira. Al davant té Dave Kujan, un investigador interpretat per Chazz Palminteri que escolta amb aquella expressió de qui ja ho està entenent tot. A mi, això darrer em posa bastant més nerviós que el vaixell.

Kujan és llest. Convindria insistir-hi, perquè fer-lo beneit hauria estat una comoditat de guionista. Sap pressionar, troba contradiccions i té ofici. Però també té unes ganes enormes de confirmar el que pensa. Kint li conta una història i ell la va corregint, l’empeny cap a la seva explicació. De vegades gairebé sembla que li dicti la resposta. Palminteri ho fa molt bé: aquella impaciència, aquella satisfacció prematura. Segurament tots hem hagut d’explicar alguna cosa a un home així. Quan acabes, estàs cansat i ell està encantat d’haver parlat amb tu.

El guió aprofita aquesta relació amb una habilitat que m’agrada molt. He de dir que, entre els noms, els encàrrecs i els comptes pendents, hi ha moments en què costa seguir qui vol què. Però tornes a la sala d’interrogatoris i recuperes el fil. Un parla; l’altre creu que sap escoltar. Spacey deixa que Kint s’aturi, s’embulli o sembli espantat. No té pressa per fer-se interessant. La mirada se te’n va cap a ell igualment.

Els altres quatre tampoc no fan nosa, precisament. Gabriel Byrne du aquella cara seriosa que li permet semblar respectable fins i tot quan tot indica que seria millor no deixar-li les claus de casa. El seu Keaton vol sortir del crim, o diu que vol sortir-ne, i Byrne hi posa un cansament que fa creïble almenys el desig. Kevin Pollak és sec, desagradable sense esforç. Benicio del Toro parla entre dents i obliga a parar l’orella. La roda de reconeixement, amb els cinc fent el beneit, té una familiaritat sorprenent: basta posar uns quants homes junts i demanar-los que es comportin perquè comencin a riure per qualsevol ximpleria. Encara que els esperin uns quants anys de presó.

Amb Keyser Söze l’ambient canvia. Basta el nom. Els mateixos que fa un moment semblaven tan segurs ara escolten amb atenció. El guió va fent créixer aquesta figura a través del que es conta d’ell, i les exageracions resulten versemblants perquè tothom té por. Pete Postlethwaite hi ajuda molt. Té una educació impecable, un vestit correcte i una calma desagradabilíssima. El deixaries entrar al despatx. Després cercaries una excusa per no quedar-hi tot sol.

No tot em convenç tant. La pel·lícula es reserva molt de marge per moure les peces i, en qualque moment, em surt preguntar si jo també tenia dret a conèixer les regles. Entenc qui se senti manipulat. A més, algunes morts passen amb una lleugeresa estranya: coneixem prou els personatges per distingir-los, però potser no per trobar-los a faltar. Estam massa ocupats amb la intriga. Això es nota.

M’agrada, en canvi, la sobrietat amb què Singer filma les converses. Deixa treballar els actors i permet que un silenci tengui durada. No sé si és el que més es recorda d’aquesta pel·lícula, però jo ho agraesc. Sobretot quan tornam a Kujan i veim que continua tan segur, assegut davant Kint, disposat a acabar d’aclarir-li la seva pròpia història. Li falta ben poc per felicitar-se.