A mi Verity em va entretenir. Vaig voler saber què dimonis passava i vaig anar darrere les sospites que em posaven davant, més obedient del que m’agrada reconèixer. El mal vingué després, quan vaig començar a repassar algunes coses. Tampoc no era una investigació gaire seriosa. Basta demanar-te per què qualcú ha fet allò, o per què no ha demanat això altre, perquè l’assumpte comenci a fer renou. I tu encara l’estàs defensant. “Bé, devia estar nerviós.” Arriba un punt que pareixes l’advocat d’una gent que ni tan sols et paga.

Lowen és una escriptora amb problemes de doblers que accepta continuar els llibres de Verity Crawford, una autora famosa incapacitada després d’un accident. Va a viure a la casa de la família i hi troba un manuscrit que li complica bastant l’encàrrec. La situació té interès: una desconeguda entra en una intimitat que no acaba d’entendre, depèn dels qui l’han contractada i, a més, té unes ganes considerables de ficar el nas on no toca.

Això darrer em sembla perfectament versemblant. Jo també voldria llegir aquells papers. Potser faria una mica de comèdia abans, per quedar bé amb mi mateix, però els llegiria. La pel·lícula sap alimentar aquesta curiositat i durant una bona estona li basta. Hi ha atracció, recel, coses que voldries saber i coses que preferiries no haver sabut. Et deixes dur. No record haver pensat que tot allò s’havia d’acabar d’una vegada, que ja és qualque cosa.

El problema és la quantitat de concessions que et demana sense que te n’adonis gaire. Els personatges han d’estar prou torbats per no aclarir determinades qüestions i prou convençuts per actuar a partir d’allò que, vist amb una mica de calma, encara és ben discutible. La por i el desig poden explicar moltes estupideses, és clar. No voldria que ningú revisàs les meves amb aquest zel. Però aquí les febleses humanes van massa bé al guió. Permeten allargar un dubte, ajornar una conversa, alimentar una sospita. I arriba un moment que ja veus la necessitat de mantenir la intriga abans que la necessitat del personatge.

Amb el manuscrit passa una cosa semblant. El recurs és bo perquè llegir una intimitat escrita provoca una mena de confiança molt estranya: sembla que, si qualcú s’ha pres la molèstia de deixar-ho damunt un paper, deu ser per alguna raó important. Com si la gent no escrivís animalades amb una aplicació admirable. Verity té material per explorar aquesta credulitat, però s’interessa sobretot per l’efecte immediat del que llegim. Ens fa passar de la curiositat a l’alarma i de l’alarma a una nova interpretació amb tanta pressa que la pregunta sobre la fiabilitat d’aquella informació queda mig sepultada. Jo volia continuar. Això li vaig concedir. La resta ja és més difícil.

Els girs també funcionen millor mentre te’ls estàs empassant. Tenc debilitat per una bona sorpresa i no em molesta haver-me equivocat. Fins i tot m’agrada tornar enrere mentalment i veure com m’han fet prendre un camí que no tocava. Però has de poder tornar-hi. A Verity, quan ho fas, comences a posar excuses: aquesta informació encara no la teníem, això ho havíem donat per fet, aquesta conducta l’havíem acceptada perquè tot anava molt de pressa. Una, passa. Amb unes quantes ja estàs ajudant a sostenir la pel·lícula, i jo havia pagat perquè m’entretinguessin, no perquè em donassin feina.

Hi ha una certa peresa darrere aquesta acumulació d’artificis. La sospita dona resultat, el cop d’efecte també, i sembla que ningú no vulgui perdre temps comprovant si els dos encaixen quan baixa l’excitació. És una llàstima. La premissa permetia una intriga més incòmoda i menys dependent de tenir-nos ocupats a cada moment. A mi m’hauria bastat que aquella gent pogués suportar una conversa una mica assenyada. Cinc minuts, asseguts. Amb un llum encès. Cagumdéu, tampoc no els demanava que llegissin Kant.