Robert E. Howard tenia una imaginació que em fa una enveja considerable. Una pedra vella li bastava per muntar una història capaç de llevar-te les ganes de passejar pel bosc. M’agrada molt aquest Howard que va ensumant desgràcies per pobles apartats i terres amb massa passat. A La piedra negra y otros relatos de horror sobrenatural se’l veu ben a gust. Troba una esquerda, hi fica la mà i en treu alguna cosa que hauria estat millor deixar allà. La curiositat del lector fa la resta.

Una part del recull pertany als mites de Cthulhu. Howard i Lovecraft no es conegueren personalment però s’escrivien cartes des de 1930, i Howard va contribuir a aquell món compartit amb el llibre Unaussprechlichen Kulten (Cultes sense nom) de Friedrich Wilhelm von Junzt, un llibre i un estudiós imaginats per ell que Lovecraft també incorporaria als seus relats. M’agrada aquest tràfic de llibres inexistents entre escriptors. Un autor els cita, un altre els posa a la seva biblioteca, i el lector acaba tenint la sensació que qualcú, en alguna banda, deu guardar-ne un exemplar. Al relat “La piedra negra”, aquesta erudició de mentida està tan ben posada que fa ganes de cercar les referències. Encara que sigui una pèssima idea.

El conte que dona títol al llibre és magnífic. El monòlit de les muntanyes d’Hongria imposa abans que hàgim descobert res de concret. La seva antiguitat suggereix un passat que queda fora de les explicacions habituals. Aquí es nota bé el parentiu amb Lovecraft: la sospita que sabem ben poca cosa del món que habitam. Els habitants del poble en saben alguna cosa, però costa fer-los parlar. Les lectures del protagonista encara fan menys recomanable acostar-s’hi. Howard dosifica aquests indicis amb molt bon ull. A estones venen ganes de dir a l’home que ja ha vist prou coses, que torni a la fonda i demani el sopar. Però seria una hipocresia: som nosaltres els que volem que continuï. M’agrada aquesta complicitat una mica vergonyosa amb la seva curiositat. Cada advertiment ens fa més ganes de passar la pàgina.

El meu preferit és “Los gusanos de la tierra”. Bran Mak Morn, rei dels pictes, s’enfronta a la brutalitat romana, i Howard ens posa del seu costat amb ben poca cerimònia. Les al·lusions a R’lyeh el lliguen als mites de Cthulhu. Howard hi fa entrar un home amb l’orgull ferit i ganes d’actuar; la por ha de trobar lloc dins aquesta empenta. Hi ha molta ràbia en aquest conte. La sentim en la manera com Bran parla, en l’esforç que ha de fer per contenir-se. M’agrada que l’escriptor doni tanta importància a aquesta humiliació i ens faci entendre l’home abans d’endinsar-nos en l’aventura. Les escenes de perill tenen una força tremenda. Howard sap quan ha de deixar córrer el personatge i quan convé aturar-lo, fer-lo escoltar, donar-li temps per mirar la foscor. Aquí ho fa especialment bé.

“El corazón del viejo” també és una petita joia. El vell Garfield conta coses que semblen impossibles i alguns se l’escolten amb la paciència que es concedeix als vells quan repeteixen batalletes. Howard aprofita molt bé aquesta condescendència. El relat arrela en un món de granges i records de frontera que li dona una credibilitat molt particular. Les converses tenen aquell aire de cosa sentida moltes vegades, entre gent que es coneix de fa anys. És un ambient que li surt molt bé. Llegint-lo, t’imagines fàcilment una cadira al costat d’aquells homes. Després ja veuríem si tendries ganes de quedar-t’hi gaire estona.

Howard també té passatges que vendria de gust alleugerir amb un llapis. Si una criatura és abominable, costa que ens deixi oblidar-ho dues línies seguides. Li sobren adjectius, de vegades. Els hi perdon bastant. Té tanta embranzida que aquest excés acaba formant part de la lectura, com la veu d’algú que s’engresca contant una història i apuja el to més del compte. Les escenes, a més, aguanten. El bosc fa nosa, la foscor obliga a mirar dues vegades i els personatges tenen un cos que pot prendre mal.

Amb “Los hijos de la noche” em costa més ser indulgent. Les idees de puresa de sang i de degeneració racial carreguen el conte d’uns prejudicis ben lletjos. L’ascendència i els trets físics d’un personatge ja han de servir perquè el considerem sospitós. És una drecera pobra per a un escriptor que sabia fer-nos sentir por amb una pedra dreta enmig d’una clariana. Aquesta part em grinyola, i força.

El Sulla de “Los gusanos de la tierra” té una cordialitat que fa fàstic. Parla amb la seguretat de qui considera que el poder li ha donat també la raó. Howard li conserva les bones maneres i deixa que anem veient què hi ha davall. És un personatge que es fa odiar sense haver d’alçar gaire la veu.

En aquests contes ressona el vell temor de la tragèdia grega a la hýbris, aquella desmesura que duu un home a creure que la seva força li concedeix drets sobre l’inaccessible. Els mites de Cthulhu hi obren un temps anterior a tota memòria; les nostres civilitzacions passen a tenir l’edat d’una cosa acabada d’estrenar. Howard hi planta un home com Bran Mak Morn, amb l’orgull intacte i el cos exposat a prendre mal. M’agrada aquesta insolència. La immensitat dels mites es torna gairebé palpable quan algú s’hi endinsa amb una espasa que ha servit fins aleshores per resoldre problemes força més petits. En aquesta desproporció hi ha alguna cosa tràgica i també commovedora. Howard conserva la dignitat de l’home fins i tot quan el seu món comença a quedar-li gran. El deixa escoltant davant la foscor, amb una mà encara aferrada a l’empunyadura.