El meu emoji preferit probablement és el que no faig servir.

Els emojis són útils, sí, de la mateixa manera que els coberts de plàstic són útils: ràpids, nets, d’un sol ús i una mica depriments si hi penses més de set segons. Arriben amb l’emoció ja muntada de fàbrica. Una careta groga diu al món què se suposa que has de sentir abans que hagis tingut la decència de sentir-ho com toca.

El problema no és l’emoji. El problema és l’abús. Una frase seguida de set caretes comença a semblar menys comunicació i més una nota de segrest escrita pel teclat del mòbil. Alegria, tristesa, ironia, tendresa, vergonya: tot aplanat dins un catàleg municipal de reaccions homologades. Els humans varen passar segles inventant la literatura, la pintura, la fotografia, la música, el silenci, la cella aixecada, i després varen decidir que un cercle groc fent l’ullet ja bastava. Una espècie assenyada, naturalment.

Per tant, no, no tenc un top ten sagrat. En puc tolerar alguns. La calavera, perquè almanco admet que tot és ridícul. El cor negre, perquè té la cortesia de no fingir. La càmera, naturalment, perquè alguns tòpics paguen lloguer. Però el meu preferit continua essent l’absència: l’espai en blanc on hi podria haver hagut un emoji, obligant la frase a aguantar-se tota sola damunt les seves dues cames miserables.

Aquesta fotografia ho diu millor que jo. Ulleres de sol, cigarret, telèfon, carta de bar al darrere, la cara d’un home aparentment retingut contra la seva voluntat per la comunicació moderna. No cal cap emoji. L’expressió ja fa la feina bruta.

Més retrats aquí.