A Espanya, les parets han hagut de fer durant dècades la feina que no van fer els jutjats, els arxius ni els ministres amb cara de funeral administratiu. Darrere d’una paret hi podia haver una carta, una fotografia, una bandera, una pistola rovellada o una bobina de cinema. Coses petites, gairebé ridícules, fins que un recorda que durant el franquisme fins i tot l’alegria podia ser material subversiu. Una imatge de gent celebrant la República no era un record: era una amenaça.

Claudio Stassi ho entén des de la primera pàgina de República. No tracta la memòria com una paraula de congrés ni com una consigna que s’agita per quedar moralment presentable. La tracta com a matèria: pols, cel·luloide, fusta, pedra, humitat. Una cosa que s’amaga, es podreix, es protegeix i, quan torna a aparèixer, romp el silenci de l’oblid. El passat en aquest còmic torna perquè algú mira on no tocava.

La història ens porta a l’Andalusia de la postguerra, un territori on la Guerra Civil només ha acabat per als diaris del règim. Als pobles continua viva com una malaltia de transmissió familiar. Els vencedors manen, els vençuts callen, els infants aprenen massa aviat que hi ha paraules que no es diuen i llinatges que convé pronunciar fluixet. Stassi situa al centre Manolo i Isabel, dues criatures que es mouen per aquest món amb la mescla de curiositat, por i tossuderia que tenen els nins quan encara no saben que la vida va de debò.

L’elecció és encertada. Explicar la repressió des dels ulls infantils permet evitar el sermó, aquesta plaga tan espanyola com la humitat a les cases velles. Els nins no entenen l’arquitectura ideològica del franquisme, però entenen perfectament qui pega, qui mana, qui humilia i qui abaixa la mirada. I amb això n’hi ha prou. La infància, aquí, és una zona ocupada, mai un refugi de puresa. El poder també entra en els jocs, en les baralles, en les colles, en les maneres d’insultar. Els fills imiten els pares amb una precisió que fa vergonya aliena. La brutalitat té pedagogia.

Stassi no necessita convertir cada pàgina en una lliçó d’història. Fa una cosa més incòmoda: mostra la vida quotidiana sota una dictadura. La por ordinària. La por a la cuina. La por al carrer. La por del veí que escolta massa. La por de qui sap que la veritat, si es diu en veu alta, pot costar una pallissa, una presó o una tomba sense nom. La postguerra apareix com el que va ser: una victòria prolongada en forma de càstig.

El dibuix de Stassi té una qualitat especialment adequada per a aquest relat: sembla amable fins que t’hi fixes bé. Els seus personatges tenen rodonesa, proximitat, una humanitat gairebé de quadern escolar, però al voltant seu el món pesa. Les cases no són decorat: estrenyen. Els carrers semblen fets perquè hi circuli el rumor. Els interiors tenen aquella pobresa digna i trista de les habitacions on ningú no llença res perquè tot pot tornar a fer falta. Hi ha una economia visual molt afinada: Stassi deixa que l’aire entri entre les vinyetes, i aquest aire acostuma a venir fred.

L’ús del color és fonamental. República no busca el sèpia còmode de la nostàlgia, aquell tòpic cromàtic que converteix qualsevol passat en àlbum familiar. Aquí hi predominen tons apagats, blaus, terres, ombres contingudes. El color refreda la misèria. Hi ha pàgines on la llum sembla malalta, com si el sol il·luminés amb desgana un país que ha après a no alçar la veu. I quan apareix algun esclat d’esperança, entra com una brasa petita i no com una fanfàrria. Stassi sap que la memòria no sempre crema: de vegades només resisteix.

On el llibre guanya més força és en els rostres. Stassi dibuixa molt bé la vergonya, el recel, la ràbia mal amagada. Els seus personatges miren de reüll, serren la boca, s’arronseixen sense teatralitat. Hi ha adults que semblen envellits per haver empassat massa vegades. Hi ha nins que encara no saben posar nom a la injustícia, però ja la duen a la cara. En aquest sentit, República és un còmic de gestos abans que de frases. I això, en una història sobre el silenci, importa molt.

El guió funciona millor quan confia en aquesta subtilesa. Quan deixa que una porta tancada, una mirada o un objecte amagat facin la seva feina. En alguns moments, Stassi subratlla més del compte la vilesa de certs personatges, i el relat s’acosta perillosament a una divisió massa neta entre nobles i canalles. La història espanyola ja ha produït prou monstres reals per necessitar malvats de traç gruixut. Però fins i tot aquí el còmic es recompon, perquè el seu nucli emocional no és en el dolent de torn, sinó en la gent que intenta continuar vivint sota la seva ombra. I viure, en aquell context, ja és una forma modesta de resistència.

També encerta en tractar la resistència antifranquista sense convertir-la en estampeta heroica. Els maquis hi apareixen com una presència entre històrica i gairebé llegendària, però aquí no hi ha romanticisme barat de muntanya i fusell. La resistència no és una aventura: és intempèrie. Fam, por, fang, decisions dolentes preses entre opcions pitjors. Stassi entén que la dignitat dels vençuts no necessita maquillatge èpic. N’hi ha prou amb mostrar-ne la tossuderia. Aquesta tossuderia espanyola, tan irritant a la sobretaula i tan admirable quan s’enfronta a un règim.

República dialoga, naturalment, amb la memòria històrica, però ho fa des d’un lloc més sensible que doctrinal. No pregunta què va passar. Planteja què fem amb allò que va passar quan torna a les nostres mans. Una bobina amagada, una història familiar, un secret que travessa generacions: tot això obliga a mirar. I mirar és perillós, perquè desordena la comoditat dels hereus, dels neutrals retrospectius, dels qui sempre arriben tard a la injustícia però puntuals al repartiment de prudència.

El títol és encertat per la seva ambigüitat. República no es refereix únicament a un règim polític perdut, ni a una bandera, ni a una data. És una paraula enterrada. Una promesa interrompuda. Un país possible que va quedar sota un altre país real, més gris, més obedient, més satisfet de la seva pròpia crueltat. Stassi no idealitza aquell somni, però n’entén el valor simbòlic: durant un instant, hi va haver gent que va creure que la història podia obrir-se cap endavant. Després van venir els de sempre a tancar-la amb clau.

Claudio Stassi ha fet un còmic net en la intenció i aspre en les conseqüències. De vegades empeny massa l’emoció, sí, però preferesc un autor que es taqui les mans amb la indignació a un que passegi per la tragèdia amb guants blancs. República no és una obra perfecta, però té una cosa més important que la perfecció: necessitat. Es nota que existeix perquè la decència ha d’existir.

I en tancar el còmic queda aquella sensació incòmoda, tan poc decorativa, que la memòria, lluny de ser un museu, és quelcom com una paret que algú acaba de rompre. Al darrere hi ha pols, hi ha por, hi ha imatges que van sobreviure als qui les van voler esborrar. I també hi ha un avís força simple, gairebé infantil, i per això mateix difícil de discutir: quan un país necessita amagar la seva alegria, allò que governa no és l’ordre. És la por amb uniforme.

Pots adquirir aquest còmic aquí amb un 5% de descompte i despeses d’enviament gratuïtes.