Amb The War (La guerra) em vaig embalar abans d’hora. Garth Ennis escrivint sobre guerra, Becky Cloonan dibuixant i Tamra Bonvillain al color. Home, damunt el paper hi havia motius per esperar-ne molt. Potser massa, però tampoc em sembla que demanàs cap miracle. Esperava un d’aquells còmics d’Ennis que et van guanyant amb els personatges i, quan te n’adones, ja t’han fet mal. Aquest, que aquí ha publicat Moztros, m’ha deixat bastant més fred.

La idea m’agrada. Un grup d’amics de Nova York veu com la possibilitat d’una guerra nuclear comença a ser alguna cosa més que un tema de conversa. Parlen, discuteixen, cadascú té la seva teoria sobre què passarà i què convé fer. Hi reconeixes aquella necessitat tan nostra de pensar que les coses, per malament que vagin, acabaran tenint algun límit. Ningú no pot ser tan bèstia. Ningú no ho destruirà tot. I, mentre ho dius, continues assegut amb la beguda a la mà.

Aquí hi ha una bona història, i l’arrencada sap aprofitar-ho. Ennis té prou ofici per introduir la por dins una situació quotidiana, sense necessitat de precipitar-se. El problema, almenys per a mi, arriba quan començ a veure massa clar el paper que correspon a cadascú. Les diferents reaccions davant l’amenaça estan ben repartides, però els personatges em costen més. Voldria conèixer-los una mica fora d’aquesta discussió, tenir alguna cosa més a què aferrar-me quan tot es complica. Els entenc, sí. Però no acab d’agafar-los l’afecte que el còmic sembla donar per fet.

I això amb Ennis em sap greu, perquè és una de les coses que més li valor. Pot escriure sobre gent ben desagradable i aconseguir que m’importi què els passarà. Aquí, en canvi, de vegades estic més pendent del que vol demostrar amb una conversa que de la conversa mateixa. Hi ha rèpliques que duen la idea massa ben preparada, massa a punt perquè el següent personatge hi contraposi la seva. Es nota el guionista organitzant el debat.

Després hi ha l’acumulació d’horror. Funciona durant una estona, però em va produint menys efecte a mesura que avança. La impotència ja ha quedat clara i el relat insisteix a estrènyer per allà mateix. No necessit que em donin cap esperança, però sí que el patiment tengui un recorregut, que em descobreixi alguna cosa d’aquesta gent. En alguns moments em trob passant pàgines amb una sensació un poc ingrata: bé, a veure quina altra desgràcia els toca ara.

El final tampoc m’ha ajudat. Sense explicar-lo, hi ha una voluntat de rematar la lectura amb una animalada que a mi em treu una mica de la història. Coneixem Ennis i sabem que li agrada passar-se. De vegades aquest excés és just el que feia falta; aquí m’ha semblat que es fiava poc de la inquietud que ja havia aconseguit. Jo encara estava pendent dels personatges i ell ja preparava la darrera sacsejada.

Amb Cloonan hi tenc menys emperons. M’agrada especialment com dibuixa la gent quan parla: les postures, les mirades, aquella incomoditat que es va instal·lant sense que ningú no s’aixequi de la cadira. Dona una naturalitat a les escenes que alguns diàlegs necessiten bastant. Bonvillain també hi posa de la seva amb els grocs i els ocres dels interiors, que mantenen la calidesa de la reunió. Em qued amb el detall del tassó a la mà mentre un dels personatges argumenta que ningú no seria tan estúpid com per destruir el món. Encara estan còmodes. Encara poden parlar-ne així.

Però sé que hi ha moltíssima gent que ha quedat meravellada amb el còmic. Vols donar-li una oportunitat? Compra’l a la teva botiga especialitzada de referència. També el pots adquirir amb un 5% de descompte i despeses d’enviament gratuïtes aquí.