A la quarta, va anar la vençuda.

Vaig tornar començar Scalped amb la intenció de llegir-ne un parell de capítols. Per tastar-lo, més que res. Al cap d’una estona ja havia passat de llarg qualsevol hora raonable per deixar-ho anar. Feia molt que un còmic no m’agafava d’aquesta manera.

La història ens du a Prairie Rose, una reserva índia fictícia de Dakota del Sud enfonsada en la pobresa, l’alcohol, les drogues i la corrupció. Dashiell Caballo Terco hi torna després de quinze anys fora. Arriba ple de ràbia, reparteix cops abans de fer preguntes i no sembla tenir gaire interès a reconciliar-se amb ningú. Aviat entra a treballar per a Lincoln Cuervo Rojo, president del consell tribal, propietari del casino i amo de facto de la reserva. El que Cuervo Rojo no sap és que Dash també treballa per a l’FBI.

Sobre el paper, no sembla res que no hàgim llegit o vist abans: un infiltrat, un criminal poderós, lleialtats dubtoses i un passat que tothom preferiria mantenir enterrat. Però Jason Aaron agafa aquests elements i els fa seus molt aviat. No tant per la trama, que està molt ben muntada, sinó pels personatges i pel lloc on els ha ficat.

Prairie Rose és el cor podrit de la història. Tot el que passa està condicionat per dècades de marginació, promeses incomplertes i violència. Aaron no idealitza la reserva ni els seus habitants. Tampoc no els converteix en figures nobles i espirituals per tranquil·litzar la consciència del lector blanc. Aquí hi ha víctimes que també són botxins, antics militants convertits en mafiosos, joves que ja han renunciat a gairebé tot i gent que encara intenta conservar una mica de dignitat, encara que no sàpiga ben bé per a què.

Dash és un protagonista difícil. És violent, antipàtic i passa bona part del llibre amb cara de voler matar algú. De vegades fins i tot cansa una mica tanta testosterona. Però funciona perquè darrere aquesta façana hi ha alguna cosa més lletja i més trista. Ha tornat al lloc d’on va fugir i no sap què fer amb tot el ressentiment que du damunt. Ni amb la seva mare, ni amb els records, ni amb la gent que va deixar enrere.

Tot i això, el personatge que se menja el llibre és Lincoln Cuervo Rojo. Sense discussió. Aaron podria haver-lo escrit com un mafiós convencional, però li dona massa contradiccions per permetre’ns odiar-lo còmodament. És corrupte, brutal i manipulador, però també creu que està construint alguna cosa per al seu poble. El casino és un negoci, una font de poder i potser també una revenja. Cuervo Rojo ha vist com els blancs espoliaven la reserva durant dècades i ha decidit que ara li toca a ell. El problema és que, pel camí, s’ha convertit en una cosa difícil de distingir dels mateixos depredadors que detesta.

Al voltant d’ells hi ha Gina Caballo Terco, Carol Ellroy, Dino Oso Pobre i un grapat de personatges que en qualsevol altra sèrie serien simple decorat. Aquí no. Tots semblen tenir una vida anterior a la vinyeta i continuar tenint-la quan desapareixen de la pàgina. Alguns dels millors moments arriben precisament quan Aaron s’oblida una estona de Dash i mira cap a una altra banda.

El còmic és dur. Molt. Hi ha pallisses, assassinats, drogues, sexe i una sensació permanent que tot pot empitjorar en qualsevol moment. I empitjora, és clar. De vegades Aaron carrega tant les tintes que sembla voler demostrar-nos com és de salvatge tot plegat. Segurament sobra algun cop de puny i alguna frase de tipus dur. Però són excessos que formen part del caràcter de la sèrie. Scalped vol deixar brutícia davall les ungles, no ser elegant ni agradable.

El dibuix de R. M. Guéra hi encaixa d’una manera gairebé perfecta. No és un dibuix guapo, ni falta que fa. Les cares estan plenes d’arrugues, cops i cansament. La roba pesa, els bars fan mala olor i quan algú cau a terra sembla que hagi de fer mal de veres. Guéra sap dibuixar la violència, però encara és millor dibuixant silencis, mirades de desconfiança i persones que duen massa anys guardant coses.

També m’ha agradat molt com narra. Les escenes d’acció són seques i confuses en la mesura justa. Les converses tenen tensió encara que aparentment no passi res. No hi ha aquella sensació que el dibuix només acompanya el guió. Guéra conta tant com Aaron, a vegades més.

El color, ple d’ocres bruts, vermells malaltissos i ombres espesses, acaba de donar forma a Prairie Rose. Fins i tot quan el paisatge s’obre i veim grans extensions de terra, no hi ha cap sensació de llibertat. Només més espai per perdre-s’hi.

Aquest primer volum de l’edició d’ECC funciona molt bé com a entrada a la sèrie. Hi passen prou coses perquè la lectura resulti satisfactòria, però també queden personatges, conflictes i ferides obertes per tot arreu. No pareix que Aaron estigui improvisant misteris per mantenir-nos enganxats. Sembla que sap exactament on són enterrats els cadàvers i que pensa desenterrar-los un per un.

Quan vaig acabar el llibre no em vaig quedar pensant si continuaria la col·lecció. Em vaig aixecar i vaig anar a cercar el segon volum.

ECC ha quebrat, així que cada cop és més difícil trobar els seus còmics. Encara és relativament fàcil aconseguir la saga completa en un únic volum. Si tens l’ocasió, compra’l a la teva botiga de referència. També pots adquirir-lo aquí amb un 5% de descompte i despeses d’enviament gratuïtes.