Amb El Departamento de la Verdad passa una cosa curiosa: la idea de partida és tan bona que, al principi, fa una mica de por que el còmic no estigui a l’altura. Si prou gent creu una teoria de la conspiració, aquesta pot acabar convertint-se en realitat. No és que la Terra hagi estat sempre plana o que l’home no arribàs mai a la Lluna. És pitjor. La realitat pot canviar perquè una multitud ha decidit creure una altra cosa.

Cole Turner, agent de l’FBI especialitzat en conspiracions i radicalització, descobreix aquest mecanisme després d’infiltrar-se en una convenció terraplanista. Allò que pareixia una reunió de sonats el du fins al Departament de la Veritat, una organització secreta que intenta impedir que determinades creences arrelin i acabin modificant el món. El seu director és Lee Harvey Oswald. Sí, aquell. Amb això ja queda bastant clar el tipus de terreny que trepitjam.

James Tynion IV podria haver fet una sàtira fàcil sobre terraplanistes, reptilians, falsos allunatges i gent que troba missatges ocults dins qualsevol fotografia desenfocada. Per sort, no va per aquí. Les conspiracions poden semblar absurdes quan es miren des de fora, però el còmic s’interessa més per les persones que les necessiten. També per qui les escampa, qui en treu profit i qui acaba pagant-ne les conseqüències.

El Departament defensa allò que considera la realitat correcta, però costa veure’l com el bàndol dels bons. Amaga informació, manipula i mata si ho considera necessari. La pregunta no és només què és veritat i què és mentida. També importa qui té poder per decidir-ho. I aquí el títol deixa de sonar burocràtic i comença a fer una mica de por.

El tercer número és probablement el millor del volum, i també el més desagradable. Una mare que ha perdut el fill en un tiroteig és acusada de ser una “actriu de crisi”, part d’un suposat muntatge governamental. Tynion deixa de jugar amb teories més o menys pintoresques i mostra el mal real que poden fer aquestes històries. La conspiració ja no és una diversió per passar la nit mirant vídeos estranys. És una altra manera de continuar atacant algú que ja ho ha perdut tot. Aquest episodi té una mala llet especial, però sense fer gaire renou. No li fa falta.

Cole no és un protagonista especialment carismàtic. Dubta, escolta i passa bona part del volum intentant entendre què dimonis està succeint. En un altre còmic això podria ser un problema; aquí funciona perquè nosaltres estam tan perduts com ell. A més, arrossega uns records confusos sobre possibles abusos rituals satànics durant la infantesa. No sap si varen passar, si els va inventar o si algú els va posar dins el seu cap. De moment, aquesta part queda una mica penjada, com moltes altres coses, però fa que la seva relació amb la veritat sigui molt menys còmoda.

Tynion té idees de sobres, potser massa. Els cinc números van carregats de conceptes, conspiracions, organismes secrets i explicacions sobre com funciona aquest món. Hi ha pàgines en què un personatge s’asseu davant Cole i li ho explica tot. I després encara li explica una mica més. La informació és prou interessant perquè no arribi a fer-se pesada, però en alguns moments es veuen massa els engranatges del guió. Hauria anat bé que callassin una estona i ens deixassin mirar.

Tampoc és un volum tancat. És clarament el començament d’una història molt més llarga. Presenta Cole, el Departament, l’organització rival coneguda com a Capell Negre i unes quantes preguntes que no pensa respondre encara. El cinquè número acaba quan les coses comencen a complicar-se de veres. No diria que sigui una trampa per obligar-nos a comprar el següent, però tampoc queda gaire lluny.

I després hi ha Martin Simmonds. Aquí gairebé no tenc dubtes. El seu dibuix és brut, nerviós i a estones difícil de llegir. Però una cosa és dibuixar brut i una altra dibuixar malament. Simmonds sap perfectament què fa. Empra taques, collage, pinzellades seques, fotografies, negres molt densos i vermells que pareixen posats damunt la pàgina amb presses. Els rostres es desfan, els espais no acaben de tenir consistència i algunes figures sembla que hagin estat esborrades abans que les puguem mirar bé.

Hi ha molt de Bill Sienkiewicz i Dave McKean, evidentment, encara que Simmonds no pareix limitar-se a copiar-los. El seu dibuix converteix un thriller conspiratiu en una història de terror. Sobretot gràcies a la dona dels ulls marcats amb dues creus vermelles, una presència que apareix una vegada i una altra sense que sapiguem ben bé què vol. Algunes dobles pàgines resulten un poc confuses i obliguen a tornar enrere, això també és cert. Però la major part del temps aquesta falta de claredat juga a favor del relat. El món no s’està tornant estrany: s’està desfent.

L’edició de Norma és correcta, amb 152 pàgines en rústica i una reproducció que permet apreciar bé el treball de Simmonds. No du extres, i aquí sí que es troben a faltar. Unes pàgines sobre el procés gràfic, les fonts emprades per Tynion o la construcció d’aquest univers haurien fet el volum bastant més complet.

El Departamento de la Verdad es va començar a publicar el 2020 i no ha envellit gens. Més aviat ara resulta encara més fàcil reconèixer el món que descriu, cosa que no sé si és precisament una bona notícia. Quan acabes el cinquè número encara no tens gaire clar qui menteix, qui diu la veritat o si aquesta diferència continua important. Jo tampoc no em fiava ja de ningú. Supòs que era el lloc adequat per deixar-me. Aviat tendreu la ressenya del segon volum.

Si vols comprar aquest còmic, fes-ho a la teva tenda especialitzada preferida. També pots adquirir-lo aquí, amb un 5% de descompte i despeses d’enviament gratuïtes.