Avui s’ha tornat a aixecar el teló. S’estrena PISA 2025: 377 pàgines, 760.000 alumnes i 91 països i economies. Una superproducció educativa amb milers de dades, gràfics de colors i prou percentatges per mantenir ocupada una conselleria fins a Nadal.

El guió, però, ja ens el sabem.

Primer acte. El govern diu que els resultats són l’herència de l’anterior govern. L’oposició anuncia la fallida definitiva del sistema educatiu. Els mitjans cerquen en quin lloc hem quedat, com si PISA fos la Champions League de les equacions. Un expert pronuncia la paraula resiliència. Un altre parla d’un “canvi de paradigma”. I qualque tertulià descobreix Finlàndia per cinquena vegada.

L’OCDE mateixa adverteix que, per la incertesa estadística, no sempre és possible assignar una posició exacta a cada país. Tant se val. Abans de dinar ja tenim campió, zona mitjana i descens educatiu.

Segon acte. Comença la recerca del culpable.

Les famílies no llegeixen amb els fills. Les pantalles han destruït l’atenció. El professorat no innova. Les lleis educatives canvien massa. O massa poc. L’alumnat ja no s’esforça. Els currículums són massa extensos. Les metodologies són massa antigues. O massa modernes. Sempre hi ha un sospitós disponible, i si pot ser algú que no sigui a la roda de premsa, millor.

PISA fa una cosa concreta: mesura fins a quin punt una mostra d’alumnes de quinze anys sap aplicar coneixements de lectura, matemàtiques i ciències a situacions determinades. No mesura tota l’educació. No mesura la feina completa d’un centre, ni la qualitat d’un professor, ni la complexitat d’un alumne. Tampoc explica tot sol per què passa el que passa. De fet, la mateixa OCDE reconeix que els resultats no estableixen relacions de causalitat.

És una fotografia. Una fotografia enorme, cara i tècnicament sofisticada, però una fotografia.

El problema no és fer-la. El problema és penjar-la a la paret, mirar-la amb cara greu durant tres dies i continuar exactament igual.

PISA és el crani de Hamlet de la política educativa. Cada tres anys, un ministre o un conseller l’alça davant les càmeres, mira cap a l’infinit i declama: “Ser o no ser Finlàndia”. Després el torna a deixar dins el calaix i se’n va a inaugurar unes jornades d’innovació.

No tenc res contra l’avaluació. Al contrari. Sense diagnòstic és molt difícil millorar res. Però un diagnòstic que no activa cap tractament acaba essent una forma evident de perdre el temps. Si un termòmetre marca 39,5 graus, ningú no convoca una roda de premsa per anunciar la temperatura i proposa tornar-la a mesurar d’aquí a tres anys.

En educació sí.

L’informe PISA conté conclusions i recomanacions. Negar-ho seria absurd. L’edició de 2025 parla d’alinear currículum, ensenyament i avaluació, reforçar la preparació del professorat i dirigir els recursos cap a qui més els necessita. Tot molt raonable. El problema és que les recomanacions no duen interruptor. No posen en marxa res.

PISA no té un problema de conclusions. Té un problema de conseqüències.

El que no arriba mai, com a segona part inseparable de la representació, és el document realment important. Podria tenir només dues pàgines: aquests són els tres problemes prioritaris; aquestes són les mesures concretes; aquesta administració n’és responsable; aquest és el pressupost; aquest és el termini, i aquest és l’indicador públic amb què comprovarem si ha funcionat.

No “fomentarem el gust per la lectura”. Això no és una mesura. És una frase per imprimir en una tassa.

No “impulsarem un pla integral”. Els plans integrals solen ser cementeris amb índex.

No “crearem una comissió de treball”. Una comissió és una sala d’espera on els problemes envelleixen sense molestar gaire.

Parl de decisions concretes, recursos, responsables, terminis i avaluació. La resta són acotacions del guió.

És cert que algunes reformes s’han justificat invocant PISA. Precisament aquí el teatre es torna ventrilòquia: les dades acaben dient exactament allò que ja volia dir qui les sosté. Una anàlisi sobre l’ús de PISA a Espanya mostrava com es poden utilitzar els resultats per defensar reformes que no ataquen necessàriament l’origen del problema detectat. Primer triem la recepta i després cercam un gràfic que li doni aparença científica.

Desconnectat d’un pla públic de millora, PISA no serveix absolutament per a res. Bé, sí. Serveix per fabricar titulars, organitzar congressos, vendre informes, justificar decisions prèvies i posar cara de funeral pedagògic sense haver de pagar l’enterrament.

Millorar l’educació és molt menys lluït. Exigeix actuar aviat, sostenir les mesures durant anys, estabilitzar equips, reforçar qui més ho necessita, formar el professorat amb temps i comprovar què funciona. Costa doblers. Genera conflictes. No cap dins un titular i gairebé mai dona fruits abans de les eleccions següents.

Demà baixarà el teló. Els informes quedaran penjats en alguna web institucional i algú anunciarà que “s’ha pres nota”. Prendre nota és la fórmula administrativa que permet adormir un problema sense semblar maleducat.

D’aquí a tres anys, nova estrena. Potser haurà canviat el repartiment. El text serà el mateix.

I l’educació continuarà esperant entre bastidors que, per una vegada, algú deixi d’actuar.