La cosa més amable que algú ha fet mai per mi va ser quedar-se.

Escrit així sembla gairebé massa poca cosa.

No hi havia res que es pogués arreglar. O potser sí, però segur que no aquell dia. No record cap frase important. Ni tan sols sé si vàrem parlar gaire.

Record la presència.

Algú assegut allà, sense intentar dur-me a un lloc millor.

Això ens incomoda. A mi també. Quan algú està malament començam a cercar què dir. Alguna cosa útil, alguna cosa esperançadora. Volem que la maquinària torni a funcionar.

Però de vegades no funciona.

I toca seure.

Això és el que va fer aquella persona.

No havia d’explicar-me. No havia de fer que la situació fos menys incòmoda. Tampoc no havia de fingir que estava millor del que estava.

I no va partir.

Potser per això ho record més que altres gestos de bondat. Els regals desapareixen. La majoria de consells s’obliden. Fins i tot les paraules dites de veres es tornen una mica borroses amb els anys.

Però record que algú hi era quan, en realitat, no hi havia gaire cosa a fer.

No va passar res extraordinari.

Es va quedar una estona.

Jo ho necessitava més del que sabia.