Memento continua sent una pel·lícula estranya, seca i bastant incòmoda. D’aquestes que no et deixen mirar tranquil. Des del principi tens la sensació que t’has perdut alguna cosa, encara que ho hagis vist tot.

Leonard no pot crear records nous. Per no perdre’s del tot, confia en notes, fotografies Polaroid i paraules escrites tatuades al seu cos. Cada anotació sembla una certesa, però també pot convertir-se en un parany. Al cap i a la fi, algú ha decidit què hi havia d’escriure. I això fa una mica de por.

Christopher Nolan construeix la història perquè sentim la mateixa desorientació que el protagonista. Podria semblar un simple joc narratiu (en algun moment gairebé ho és), tot i que hi ha qualque cosa més bruta al darrere. La pel·lícula parla de la facilitat amb què inventam una versió suportable de nosaltres mateixos i acabam vivint dins ella.

Guy Pearce està magnífic. Té una mirada dura, cansada, com si Leonard hagués de recordar constantment quin paper interpreta. Carrie-Anne Moss i Joe Pantoliano tampoc no ofereixen cap lloc segur. Cada conversa deixa una petita sospita.

El que més m’ha colpit és que Memento no tracta només de perdre la memòria. Parla de la necessitat de creure en alguna cosa, encara que aquesta cosa sigui falsa. Per continuar caminant. Per aixecar-se l’endemà. Potser tots feim una mica el mateix, amb menys Polaroids i més excuses.

Quan acaba, costa llevar-se-la del cap. I encara costa més confiar en el que acabes d’entendre.