Amb Superlópez passa una cosa curiosa: molta gent ha decidit que el bo, el de debò, és el dels primers àlbums. La semana más larga, Los cabecicubos, La caja de Pandora, La gran superproducción… i després, segons aquesta teoria, Jan va començar a viatjar massa, a donar lliçons i a perdre la gràcia. És una manera còmoda d’ordenar la col·lecció, però aquest volum dedicat als anys 1990-1994 demostra que la cosa era bastant menys senzilla.

Aquí ja no trobam el Superlópez que viu pendent dels supermalvats o de riure’s de Superman. A Jan aquesta broma li quedava molt lluny. El personatge s’havia convertit en una excusa per parlar d’allò que li interessava: el narcotràfic, l’espoli del planeta, el colonialisme, els residus radioactius, la publicitat, el consumisme i la tendència humana a convertir qualsevol desastre en negoci. De vegades ho fa amb molta mala llet. D’altres, s’embala i subratlla el missatge fins que gairebé forada la pàgina. Jan era així. També forma part de l’encant.

El volum reuneix totes les aventures llargues i curtes publicades entre 1990 i 1994, ordenades cronològicament. Són 448 pàgines en format gran, enquadernació holandesa, estampacions daurades i una tirada numerada de 2.500 exemplars. Costa 56,95 euros, que no és poca cosa, encara que avui ja començam a perdre la noció del que és car quan entram en una llibreria de còmics. En aquest cas, almenys, l’edició té presència, el dibuix respira i els extres procedents de l’arxiu de Jan (esbossos, fotografies i dissenys) serveixen per a alguna cosa més que per engreixar el llom.

Comença amb Hotel Pánico, una de les històries més rodones del llibre. López, Luisa i Jaime acaben en un balneari decadent on passen coses molt estranyes: sorolls, cadàvers que apareixen i desapareixen, portes falses, ganivets i un responsable de l’hotel massa interessat a alimentar la llegenda negra del lloc. Jan juga amb el terror, el misteri i la comèdia sense complicar-se gaire, i li surt especialment bé. L’hotel, inspirat en un establiment real de Girona i en l’Overlook del film de Kubrik, acaba tenint més personalitat que alguns dels personatges. Al fons hi ha una idea molt de Jan: si un negoci va malament, sempre pots inventar una desgràcia i cobrar entrada.

La cosa del pantano, el flautista de Hamelín y otras soserías és més dispersa, més de gag i d’anar fent, però també té aquella llibertat una mica caòtica de les historietes que no necessiten justificar-se gaire. En canvi, Un camello subió al tranvía en Grenoble y el tranvía le está mordiendo la pierna és una altra bèstia. Drogues, un saló del còmic, traficants, una jove dibuixant que cerca feina, referències a altres personatges i Jan discutint, més o menys dissimuladament, amb els crítics que deien que la sèrie anava “de lo soso a lo lamentable”. La seva resposta va ser escriure un àlbum encara més viatger, més estrany i amb un títol impossible de recordar. Bastant propi d’ell. La història no sempre avança amb elegància. Hi ha coincidències agafades pels cabells i personatges que apareixen quan convé, però conserva una energia magnífica. Jan sembla enfadat, divertit i una mica fart. Aquesta combinació li va bé. També hi ha una certa tristesa en el món editorial que retrata: aspirants carregats de carpetes, autors cercant una oportunitat i editors que miren cap a una altra banda. Han passat més de trenta anys i tampoc és que la situació hagi evolucionat fins a convertir-se en una festa.

El tesoro del Ciuacoatl du l’acció fins a Mèxic i és una bona mostra de l’obsessió documental de Jan. Carrers, edificis, jaciments, roba, vehicles… tot està dibuixat amb una precisió gairebé maniàtica. La trama s’enreda bastant i en alguns moments un ja no sap exactament qui engana qui, però visualment és una meravella. Els seus viatges podien semblar fullets turístics als qui volien fer-ne befa, però quins fullets. Jan no dibuixava un país com un decorat qualsevol. El mirava, el documentava i l’omplia de gent.

Amb Los ladrones de ozono es deixa de subtileses. Uns extraterrestres arriben per robar l’ozó de la Terra i l’aventura acaba parlant d’espoli, conquesta i relacions entre dominadors i dominats. La proximitat del cinquè centenari de 1492 es nota molt. Jan no confiava gaire que el lector captàs la indirecta i, per si de cas, l’hi torna a explicar. Tot queda massa remarcat, sí, però l’àlbum té una idea potent i una ràbia que encara funciona. Sobretot perquè continuam destrossant el planeta amb la mateixa alegria, ara amb informes de sostenibilitat i logotips verds.

El castillo de arena segueix una línia semblant, amb radioactivitat, escorpins gegants i un viatge al nord d’Àfrica. Torna a haver-hi una aventura vistosa i un missatge ecològic que treu el cap cada dues pàgines. Aquí es veu molt bé el gran Jan dibuixant: multituds que no embullen la lectura, edificis impossibles, vehicles, persecucions i personatges que gesticulen com actors de teatre. Quan el guió es posa pesat, el dibuix continua fent feina.

El tram més irregular és La aventura está en la esquina, format per històries curtes sobre publicitat, marques, centres comercials, videojocs, drogues i consum. Alguns missatges han envellit regularment i el Jan professor apareix més del compte. Però l’observador del carrer continua molt despert. Mira la gent comprar, córrer, presumir i deixar-se enganyar amb una barreja d’emprenyament i tendresa. No sembla tenir gaire fe en la humanitat, tot i que encara li dedica pàgines i pàgines. Alguna esperança li devia quedar.

Llegir tot aquest material seguit deixa clar que Superlópez ja havia deixat de controlar la seva pròpia sèrie. Vola, travessa parets i pega cops de puny, però gairebé mai no pot arreglar res. El món que dibuixa Jan és massa absurd i està massa ben organitzat perquè un superheroi el pugui salvar. Com a molt, pot arribar tard, endur-se un cop i contemplar el desastre amb nosaltres. I això, ben mirat, és molt més Superlópez que qualsevol batalla contra un dolent amb capa.

Podeu adquirir aquest còmic a la vostra llibreria preferida, i també aquí, amb un 5% de descompte i despeses d’enviament gratuïtes.