Hi ha una cosa que sempre m’ha cridat l’atenció. Quan una persona és blanca, gairebé mai no necessitam explicar-ho. És una persona, un actor, una mestra, un veí. Quan és negra, en canvi, sembla que ens entra una urgència estranya per trobar la paraula exacta. Negra? Afroamericana? De color? Racialitzada? D’origen africà?

Ens aturam un moment. No volem ofendre. I aquesta prudència és comprensible, és clar. Però també diu alguna cosa de nosaltres: encara pensam que negre pot ser una paraula ofensiva. Com si el problema fos dir-ho i no tot allò que hem carregat damunt aquesta paraula. Per això sovint deim afroamericà. Sona més correcte, més culte, més net. Té una certa pàtina de documental de televisió.

El terme és perfectament legítim quan descriu una identitat concreta. Moltes persones negres dels Estats Units s’identifiquen com a afroamericanes i hi ha raons històriques i polítiques molt potents per fer-ho. El problema arriba quan convertim afroamericà en una manera fina de dir negre.

Llavors un actor britànic negre passa a ser afrobritànic?. Una esportista negra francesa s’hauria d’anomenar afrofrancesa. O una persona nascuda a Barcelona, encara que ni ella ni els seus pares hagin trepitjat mai Àfrica, l’hem d’anomenar afroespanyola? afrocatalana?

No totes les persones negres són africanes, no totes les persones africanes són negres i no totes les persones negres que viuen als Estats Units es defineixen com a afroamericanes. Sembla obvi quan ho escrius, però després escoltes segons quines notícies i no ho deu ser tant. La Diversity Style Guide ho explica sense gaire misteri: Black i African American no són sinònims. Si coneixem la preferència de la persona, la respectam. Si no la coneixem, no hauríem d’inventar-li els avantpassats mirant-li la cara.

També hi ha una altra cosa que em molesta del terme, encara que potser és més difícil d’explicar. Barack Obama va ser el primer president afroamericà dels Estats Units. Els quaranta-tres presidents anteriors no havien estat euroamericans. Eren presidents americans. Sense prefixos, sense genealogia, sense haver de dur Europa penjada del coll.

Uns poden ser simplement americans. Els altres necessiten un aclariment.

Amb persona de color passa una cosa semblant. En principi és una expressió respectuosa. Als Estats Units té una història política real i ha servit perquè comunitats diferents s’organitzin contra formes compartides de discriminació. No és una ocurrència de departament de recursos humans, encara que de vegades ho sembli. És un terme creat i utilitzat també des dels moviments antiracistes. Però quan el traduïm i el deixam anar aquí, sense context, grinyola.

Persones de color.

I les persones blanques, què som? Persones sense color? Éssers transparents? El fons neutre damunt el qual apareixen tots els altres?

Naturalment, blanc també és un color. El que passa és que hem aconseguit convertir-lo en normalitat. Els altres tenen raça, origen, accent i cultura. Nosaltres tenim una vida. Quan una aula és plena d’alumnes blancs, ningú diu que sigui una aula racialment homogènia. És una aula normal. Quan hi entren tres alumnes que no són blancs, de sobte apareix “la diversitat”.

Màgia administrativa.

Persona de color pot tenir sentit quan parlam d’una aliança política o d’una experiència comuna davant la supremacia blanca. Però no sé si en té gaire quan descrivim una persona concreta. Una dona negra, un home xinès i una família gitana poden patir racisme, però no pateixen el mateix racisme. Ajuntar-los dins un únic sac pot ser útil per organitzar una lluita. També pot ser una manera molt eficient de no mirar ningú de prop.

Fins i tot les guies que accepten el terme recomanen ser més precisos sempre que sigui possible. Racial Equity Tools, per exemple, en reconeix la utilitat política però adverteix que cada grup té una experiència pròpia. No és cap detall menor. Quan substituïm històries diferents per una etiqueta còmoda, alguna cosa desapareix.

Aquí també hem començat a utilitzar molt persona racialitzada. És una paraula útil perquè recorda que la raça no és una realitat biològica neta i ordenada, sinó una construcció social. La societat mira uns trets, hi enganxa significats i col·loca la persona dins una categoria. Però de vegades ho deim com si només algunes persones estiguessin racialitzades i els blancs haguéssim nascut fora de tot això. Com si nosaltres no tinguéssim raça, només ciutadania.

Potser seria més clar parlar de persones racialitzades com a negres, com a àrabs o com a gitanes. Així, almenys, es veu l’acció. Algú racialitza algú. No és una propietat que la persona dugui dins el cos, com qui du una piga o té els cabells arrissats.

Els eufemismes ens agraden perquè tranquil·litzen. Canviam la paraula i durant una estona sembla que també hem canviat la mirada. Ja no deim negre, deim afroamericà. Ja no deim estranger, deim persona d’origen migrant. Encara que hagi nascut a Son Espanyolet i no hagi migrat enlloc. La migració, pel que es veu, també s’hereta.

No estic defensant que puguem dir qualsevol cosa de qualsevol manera. Les paraules fan mal, creen realitat i arrosseguen una història. Però tampoc no podem convertir el llenguatge antiracista en una llista de contrasenyes que els blancs aprenem per sentir-nos aprovats. Pots dominar tot el vocabulari correcte i continuar demanant a una persona negra d’on és “realment”.

Dir persona negra no és insultar. Ho és dir-ho amb menyspreu. O creure que ser negre és una característica tan incòmoda que necessita una funda verbal. I tampoc fa falta indicar-ho sempre. Aquesta és una altra obsessió. Si el color de pell no té cap relació amb el que contam, potser no cal dir res. No solem escriure “un lampista blanc ha vingut a reparar l’aixeta”. En canvi, si el lampista és negre, hi ha qui considera que aquesta dada forma part de la notícia. No sabem ben bé per què, però ens ha semblat important.

Quan sí que sigui rellevant, podem ser precisos. Negre, si parlam de racisme contra les persones negres. Senegalès, si parlam de nacionalitat. Afrodescendent, si parlam d’ascendència. Afroamericà, si aquesta és la identitat de la persona o el context històric. I si la tenim davant, podem fer una cosa revolucionària: demanar-li com prefereix ser anomenada.

El que em continua inquietant és aquell segon de silenci abans de dir negre. Aquell petit dubte, aquella por de pronunciar la paraula. Perquè davant una persona blanca no ens passa. La miram i no cercam cap etiqueta.

Supòs que, en el fons, encara pensam que nosaltres, els blancs, no tenim color.

---

Imatge generada per l’autor amb ChatGPT.