No crec que triàs un dels dies evidents. Ni un casament, ni un viatge, ni un d’aquells moments que se suposa que són inoblidables. Aquests dies ja saben que són importants. Tothom es comporta com toca, i potser aquest és part del problema.

Triaria un dia completament normal. Ni tan sols sé quin. Un dia d’aquells en què em vaig aixecar, vaig berenar, em vaig queixar d’alguna estupidesa, vaig anar a qualque lloc conegut i vaig parlar amb persones que donava per fet que sempre hi serien. Res que valgués la pena apuntar. Segurament, en aquell moment, només volia que el dia passàs aviat.

Aquest és el dia que voldria recuperar. No ho faria per arreglar res ni per avisar ningú ni comportar-me millor. Segurament encara perdria el temps, m’emprenyaria per coses petites i no veuria alguna cosa que tenia just davant. Però ho sabria. Sabria que tots aquells detalls avorrits ja estaven desapareixent, només que molt a poc a poc.

Potser basta això. Un dia qualsevol, exactament com va ser. Fins i tot les parts estúpides.

Potser basta això. Un dia qualsevol, exactament com va ser. Fins i tot les parts estúpides.