Ja ho sé. Hi ha molta paret.

Si el primer que has pensat és que en podria retallar un tros, ho entenc. L’home queda a la dreta, gairebé tot sembla passar al seu voltant i la banda esquerra fa la impressió de tenir poca feina. Però cada vegada que mir aquesta fotografia em venen ganes de conservar aquest espai.

Està encenent un cigarro. Acosta el cap a les mans, els braços es tanquen al voltant del gest i, durant un moment, tot queda concentrat allà. Jo hi mir primer. No em fa falta trobar-lo al centre per fixar-m’hi. La cara i les mans ja fan prou feina.

La retícula dels terços ajuda, fins a un cert punt. L’home queda entorn de la vertical dreta; la botella i el cendrer són més a prop de l’esquerra. Res no encaixa amb precisió matemàtica. Ja m’està bé. La retícula em serveix per veure millor aquesta distribució, i començ a desconfiar quan es presenta com una prova que una fotografia funciona. Hi ha fotos avorridíssimes que compleixen totes les regles.

Aquí em sembla més interessant el triangle. Un vèrtex queda a baix, a la zona del cendrer i la botella; un altre, a dalt, a la màscara; i el tercer, cap a baix a la dreta, al límit exterior del cos de l’home. És una forma ampla que recull bona part de l’acció. La diagonal del cendrer a la màscara passa per la zona del cap; la base torna per la part baixa de l’escena. El rostre queda dins aquesta estructura. No és un dels tres vèrtexs.

La botella també hi fa feina. És fosca, compacta, es distingeix bé sobre la paret. Amb el cendrer, em dona un lloc on dur la mirada cap a l’esquerra abans de tornar a les mans. Si llevàssim aquests objectes, costaria molt més sostenir l’equilibri. Una cosa petita pot pesar bastant dins una fotografia.

I després hi ha la paret. Encara allà, ocupant tot aquell espai.

A mi, aquest buit em suggereix una certa solitud. Hi ha un espai al seu costat que ningú no ocupa, mentre ell està pendent d’una cosa molt petita. Parl de la sensació que em fa la imatge. No sé si se sentia sol. Potser estava ben a gust i una mica emprenyat amb l’encenedor. Els fotògrafs tenim molta facilitat per trobar crisis existencials en gent que només vol fumar.

Un retall més tancat ens donaria més home i menys d’aquesta distància estranya que l’envolta. Potser faria més efecte d’entrada. Jo hi trobaria a faltar la part més lenta: mirar-lo, passejar per la taula, adonar-me de quant d’espai queda lliure.

La màscara encara ho complica una mica més, i això m’agrada. La boca de l’home està tapada per les mans, i la boca de la màscara està oberta de bat a bat. Fan una parella un poc ridícula. Ell està ocupat amb el cigarro; la figura del darrere sembla que ho dugui bastant pitjor.