Què em dona direcció a la vida?

No un pla a cinc anys. No una frase motivacional impresa damunt una muntanya falsa. No una brúixola neteta venuda per gent que diu “mentalitat” amb la solemnitat d’un enterramorts. En el meu cas, la direcció ve de caminar fins que la realitat ensopega amb ella mateixa i, sense voler, diu la veritat.

Aquí, per exemple, una dona travessa l’enquadrament com si acabàs de recordar que arriba tard a la seva pròpia vida. És borrosa, mig present, ja en retirada. Al darrere, a la paret, algú ha escrit una d’aquelles frases que semblen beneites fins que t’adones que probablement són la teologia més exacta disponible al barri: “Life is (t)rolling. Make it sweet.”

Al costat de les paraules, un vell pintat amb caminador assenyala cap a enlloc. Un profeta, naturalment. No un d’aquells profetes cars amb pòdcast i dents blanques, sinó dels bons: prim, negre, mal pintat, anònim i clavat a una cantonada. El seu missatge no és “segueix els teus somnis”. El seu missatge és: aniràs més lent, necessitaràs suport, el paviment continuarà essent indiferent, i així i tot val més que continuïs avançant.

Això em dona direcció.

La ciutat no s’explica. Deixa pistes. Una ombra. Un gest. Una dona girant la cara. Una paperera situada exactament allà on la dignitat es jubila. Una frase escrita per algú que podia estar borratxo, lúcid, desesperat, o les tres coses alhora, que sovint són el mateix departament artístic amb horaris diferents.

No em refii de les grans respostes. Les grans respostes solen ser mobles per a habitacions buides. Em refii de la fricció. De les petites humiliacions del carrer. De la broma inesperada. De la paret lletja. Del cos que passa. Del fet que tot allò seriós acaba compartint espai amb bosses de fems, patinets, furgonetes de repartiment, xiclets i algú cridant al telèfon com si la història fos atenció al client.

La direcció no és certesa. La certesa és per als GPS i els fanàtics, dues espècies que parlen massa convençudes i recalculen malament. La direcció és una inclinació cap a l’atenció. És decidir mirar una altra vegada quan el món sembla ja gastat. És admetre que l’escena que tens davant, lletja i accidental, pot saber més que les teves opinions ben ordenades.

La fotografia ajuda perquè es nega a deixar que la vida es converteixi del tot en abstracció. Pots tenir principis, idees, ambicions, tot un parlament privat d’excuses nobles. Llavors el carrer t’interromp: una cara talla l’enquadrament, la paret se’n riu de tu, la llum cau, i de sobte tot allò que pensaves que era important ha de demostrar-ho a 1/500 de segon.

És una crueltat útil.

L’esperança està bé, però l’han venuda massa. Preferesc la gana. La gana de continuar mirant. De continuar caminant. De continuar trobant dolçor dins el troll, perquè l’amargor és massa obedient. L’amargor fa exactament allò que el món espera d’una persona que ha estat atenta. La dolçor, quan és honesta, és més insultant. Diu: he vist el desastre. He entès la broma. Encara som aquí.

Així que no, no tenc cap camí lluminós. Tenc cantonades. Parets. Estranys borrosos. Accidents. Mals consells que acaben essent bons. Una càmera. Uns ulls cansats. La sospita que el pròxim carrer pot estar una mica menys mort que l’anterior.

Això és prou direcció per a una vida. Més ja faria olor de marca personal.

Més fotografies de carrer aquí.