Fotografías de guerra (1974-1985) arriba amb pols, ferro i una llum blanca que fa mal als ulls. El llibre exigeix estómac, una mirada quieta i poca fe en les grans paraules.

A la portada, un home armat apunta cap a un horitzó buit. El cos carrega la tensió: l’esquena inclinada, el fusell llarg, la roba clara, el desert al davant. La guerra queda reduïda a una postura. Una manera d’ajupir-se. Una manera d’esperar que passi alguna cosa pitjor.

Les fotografies seleccionades tenen una sequedat que els va a favor. Hi ha gra, pols, parets cremades pel sol, roba suada, armes que pesen massa i cossos instal·lats en una incomoditat gairebé física. La guerra, vista així, perd retòrica i guanya brutor. També guanya pes. El pes exacte d’una arma, d’una paret foradada, d’un home ajupit massa estona sota una llum que ho aplana tot.

Una de les imatges més dures és la del combatent que corre amb el fusell. El cos queda atrapat en plena empenta, baix, gairebé animal. La violència surt del moviment, de la pols, d’aquesta urgència mig ridícula de córrer amb la mort penjada a l’esquena. La guerra posa els homes en postures absurdes i després els demana que en diguin heroisme. La humanitat, quan s’organitza, produeix documents admirables i matances amb logística.

En una altra foto, tres figures ocupen una terrassa o un espai mig destruït. A l’esquerra, un home apunta. Al centre, un altre llança alguna cosa contra una paret blanca plena de marques. A la dreta, un jove espera amb el fusell horitzontal, ajupit, massa quiet per al que passa al voltant. El terra està brut: runa, bassals, fragments escampats. La paret acaba manant sobre la resta. Blanca, seca, foradada. Una superfície castigada fins a semblar més viva que les persones que s’hi amaguen.

La fotografia de la silueta dins l’obertura fosca aguanta d’una altra manera. El rostre queda menjat per l’ombra. Només apareixen el perfil dels cabells, el fusell i, al fons, la ciutat. És una imatge callada, persistent. La guerra hi apareix com una forma d’habitar el marge: mirar des d’un forat, esperar des d’un lloc brut, convertir una finestra en trinxera. Fora encara hi ha edificis. Potser finestres normals. Potser algú bullint cafè. La història sempre té aquesta falta d’educació: uns disparen i altres intenten continuar el dia.

També hi ha retrats on el combatent sembla disfressat de si mateix. Un home amb turbant i ulleres grosses seu en un vehicle, amb una arma al costat i el desert darrere. Les ulleres li tapen la mirada i el converteixen en una figura estranya, gairebé irreal. Tot pesa massa al seu voltant: la llum, el vehicle, l’arma, l’horitzó buit. El desert deixa les coses sense excusa.

En una altra fotografia, un home dispara una metralladora des d’un terrat. La cinta de bales cau com una cua metàl·lica. El braç, la mandíbula, el tors, tot està tens. És una imatge física, gairebé muscular. La guerra queda en el renou imaginat, en el retrocés, en les barres premudes. El blanc i negre hi treballa amb eficàcia perquè retira distraccions. Queda el gest. Queda el pes. Queda aquesta fantasia humana, tan pobra i tan repetida, de controlar el món prement un gallet.

El llibre interessa sobretot quan permet oblidar el nom de l’autor durant una estona. Pérez-Reverte pesa molt com a personatge públic: l’escriptor, el reporter, l’acadèmic, el polemista professional, tota aquesta maquinària que arrossega darrere. Les fotografies respiren millor quan tornen al lloc d’on venen: el terreny, la distància curta, el moment mal assegurat, l’ull que mira perquè encara hi és.

Aquestes imatges deixen constància. I la constància, quan és bona, consola poc. El desastre queda a la vista amb una sequedat gairebé administrativa: paret, cos, arma, ombra, pols. Tot molt simple. Tot prou brut. La càmera hi posa una prova concreta perquè la guerra perdi l’aire de paraula gran i torni a ocupar el seu lloc real: cossos ajupits, parets marcades, armes massa presents, llum caient sense pietat.

El lector queda davant d’unes imatges que embruten els dits. Algú va ser-hi. Va mirar. Va disparar la càmera. I va tornar amb aquesta mena de material que el temps pot guardar, encara que el temps també sigui un arxivista bastant covard.

Pots adquirir aquí aquest llibre amb un 5% de descompte i despeses d’enviament gratuïtes.