Moscou · Yashica Mat 124G · Absurd World

L’escaneig va sortir gairebé negre. Una figura pesada contra el cel, arbres a banda i banda, dues xemeneies al fons. Tot plegat tenia una estranya lògica de parc soviètic: pedra solemne, natura despentinada i indústria fent de testimoni discret. La humanitat sempre ha tingut una confiança admirable en la capacitat dels monuments per ordenar el món. El món, per sort, no sol fer gaire cas.

L’ombra funcionava. Convertia l’estàtua en una aparició i donava a la imatge un pes que m’interessava. Però també la tancava massa. La figura s’empassava la pedra, el pedestal i bona part de l’escena. La fotografia tenia presència, però quedava massa cega.

La primera feina amb Lightroom Classic va consistir a aixecar la imatge fins que el monument tornàs a tenir matèria. La textura de la pedra va aparèixer. El pedestal es va separar del terra. El cos va deixar de ser una massa compacta. Durant un moment, la foto semblava ja estar bé. Però no.

Recuperar-ho tot no li feia cap favor. Si la imatge es tornava massa llegible, perdia la tensió que tenia al principi. El problema no era tècnic. La pregunta era una altra: quanta foscor podia perdre abans de convertir-se en una fotografia més correcta i més avorrida.

La versió final queda en aquest punt. L’estàtua no surt del tot de l’ombra. El cel conserva el seu pes. Els arbres continuen embrutant el contorn. Les xemeneies del fons trenquen qualsevol temptació heroica. El monument vol imposar una idea de grandesa; el paisatge li respon amb branques, fum i una ciutat que no demana permís.

Per això la foto entra dins Absurd World. No és per l’estàtua, el cel o Moscou com a decorat. Entra per la fricció entre aquests elements. Una figura solemne, un cel massa teatral, arbres que la mosseguen i dues xemeneies plantades al fons com una nota seca. L’escena intenta ser monumental. La realitat li posa entrebancs.

L’edició va acabar sent una negociació amb l’ombra. L’abans tenia força, però amagava massa. La versió intermèdia començava a funcionar. La final deixa veure prou pedra perquè la figura pesi, i conserva prou foscor perquè encara incomodi.

Editar aquesta imatge va consistir a decidir què mereixia sortir a la llum i què havia de quedar dins la seva pròpia ombra.

Més Absurd World aquí.