El 26 de juny de 1977, la Rambla no va veure passar una manifestació: va haver d’empassar-se una presència que fins aleshores el país preferia mantenir fora de camp.

Nosaltres no tenim por, nosaltres som, de Colita, editat per La Fábrica, torna a aquell dia sense convertir-lo en estampeta democràtica. Barcelona acabava de sortir de les primeres eleccions després de la dictadura, però el carrer encara feia olor de vigilància, de llei bruta i de moral antiga. Onze dies després, centenars de persones van ocupar la Rambla per reclamar llibertat sexual. No era una celebració còmoda. Era una aparició pública. I, en aquell moment, aparèixer ja era una forma de risc.

El llibre reuneix quaranta fotografies de Colita i diversos textos que les situen sense tancar-les dins una vitrina. Això importa. La memòria visual, quan se la poleix massa, acaba semblant mobiliari institucional: correcta, blanca, quieta, inofensiva. Aquest volum evita aquesta neteja excessiva. Les imatges encara conserven soroll. Encara tenen carrer. Encara sembla que algú pugui sortir del marc i continuar caminant.

Colita no fotografia una causa ja acceptada. Fotografia un xoc. Un grup de cossos posant-se al davant d’una ciutat que encara no sabia si mirar-los, apartar-los o deixar que la policia fes la feina bruta. Les pancartes són importants, però no manen soles. Manen les cares. Les mirades. Les boques obertes. Les mans. La gent que avança sense la protecció posterior dels aniversaris, les exposicions i les plaques commemoratives. La història, abans de ser història, sempre és algú passant por en públic.

El títol té la força d’una frase que no suplica: Nosaltres no tenim por, nosaltres som. No demana tolerància. No busca aprovació. No formula una petició amable perquè la normalitat tingui temps de pair-la. Afirma existència. I això, en aquell context, era molt més incòmode que qualsevol consigna ben educada. “Som” talla en sec. No adorna, no matisa, no es disculpa. Colita entén aquesta contundència i la deixa respirar.

La seva mirada no embalsama l’escena. Tampoc la converteix en èpica barata. El que apareix a les fotografies és més interessant que una èpica: una mescla de desafiament, precarietat, alegria nerviosa i exposició. Gent al carrer amb el cos com a únic argument disponible. La democràcia encara era recent, però la repressió no havia desaparegut de cop, com si algú hagués apagat un llum. Les lleis, les mirades i les porres tenen una memòria més llarga que els discursos.

Una de les imatges més fortes és la de la capçalera de la manifestació, amb figures trans i travestis ocupant el davant. Aquesta posició no és ornamental. És política perquè és física. Anar al davant vol dir rebre abans la mirada, l’insult, el cop, la fotografia, la història. Colita ho registra sense suavitzar-ho. No converteix aquells cossos en símbols nets. Els deixa ser persones concretes en un moment concret, que és molt més difícil i molt més valuós.

El llibre funciona perquè no separa la lluita de la carn. Massa relats polítics acaben parlant de drets com si apareguessin per maduració natural, igual que una fruita en una branca civilitzada. No funciona així. Algú surt al carrer. Algú aguanta la mirada. Algú crida. Algú rep. Algú decideix que ja n’hi ha prou de viure en veu baixa. Després venen les lleis, els relats, els pròlegs i els catàlegs. Abans, sempre, hi ha el cos.

Colita tenia aquesta virtut rara: sabia que Barcelona era una superfície de fricció, no un decorat sentimental. A Nosaltres no tenim por, nosaltres som, la Rambla no fa de postal ni de mite urbà. Fa de lloc ocupat. El carrer pesa. Les façanes pesen. La multitud pesa. I, enmig d’això, cada rostre conserva una mena de fragilitat tossuda, com si l’orgull i la por no fossin contraris sinó companys provisionals.

La fotografia documental pot caure fàcilment en dues trampes: la fredor de l’arxiu o la sentimentalitat de la causa noble. Aquest llibre n’escapa prou bé perquè Colita mira des de prop, però no acarona. No necessita explicar que allò era important. Ho deixa a la vista. La importància no surt d’un adjectiu, surt d’un gest sostingut massa temps davant d’un país que encara no havia après a mirar sense castigar.

Aquest volum no serveix per tranquil·litzar ningú. Serveix per recordar que moltes llibertats van començar com una molèstia pública. Una interrupció. Una gentada que va decidir que existir en privat ja no bastava.

Podeu adquirir aquest llibre aquí amb un 5% de descompte i despeses d’enviament de franc.