Absurd World · abans / enmig / final

Un cos inflable blanc al mig del carrer. Una cara que surt per la boca del ninot. Un home amb el telèfon a l’esquerra. Una al·lota que mira des de la dreta. Motos, rètols, gent que passa, un cap fosc al primer terme.

La foto ja venia carregada. No calia empènyer gaire.

El problema era el blanc. Massa gran, massa net, massa disposat a convertir l’escena en una broma fàcil. A la primera versió, el vestit s’imposava com una taca gairebé sense matís. El carrer quedava darrere, obedient, reduït a decorat. I aquesta foto no va d’un ninot. Va del moment en què el carrer l’accepta com si res.

L’edició intermèdia recuperava més informació, però encara deixava la imatge massa oberta. Tot es llegia millor, sí, però amb menys fricció. El vestit continuava manant i les mirades perdien pes. La foto necessitava menys netedat i més carrer.

A la versió final, el blanc encara ocupa el centre. Ha de fer-ho. Però ja no buida el voltant. La disfressa conserva volum. La cara de dins guanya presència. L’home de l’esquerra entra en joc amb el telèfon i la càmera penjada. L’al·lota de la dreta no sembla sorpresa, tampoc indiferent. Mira amb aquella calma que tenen les ciutats davant l’absurd: ho han vist tot, o fan veure que sí.

El cap del primer terme també queda. Neta, la foto seria més correcta. Pitjor, probablement. Aquest obstacle tanca el quadre i recorda que l’escena passa dins una multitud, no davant un escenari preparat per agradar.

Aquesta imatge entra dins Absurd World per aquesta barreja: una disfressa massa blanca, un carrer massa ple i una normalitat que no s’immuta. L’edició només havia de contenir l’excés. Deixar brillar el ridícul, però no tant com per cremar la resta de la foto.

Més Absurd World aquí.

Nota tècnica: Leica M10 Monochrom · Summicron-M 35mm F2 · Lightroom Classic.