Troia té una cosa curiosa: sembla més segura quan deixa de voler ser enorme. Quan s’omple de vaixells, escuts, platges i homes cridant abans d’anar a morir, compleix amb el que s’espera d’una superproducció. Però els moments que queden no sempre són aquests. Queden una tenda a mitja nit, un pare vell demanant el cos del seu fill, un guerrer que sap que sortirà a perdre i surt igualment.

No és Homer, clar. Ni de lluny. La pel·lícula agafa la Ilíada, li treu els déus, retalla deu anys de guerra fins que semblen unes vacances especialment mal gestionades i posa el mite al servei d’un cinema més directe, més físic, més de múscul i sorra. Es pot discutir molt aquesta decisió. També es pot agrair una mica. Sense déus, ningú pot culpar l’Olimp de res. Tot queda en mans dels homes, i els homes no surten gaire ben parats.

Agamèmnon vol poder i ho dissimula amb grans paraules. Menelau vol venjança. Paris vol Helena, però sembla no haver llegit la lletra petita del desig. Aquil·les vol una cosa més perillosa: que el seu nom duri més que el seu cos. I Hèctor, enmig de tot això, només intenta que Troia no s’enfonsi damunt la seva família. Aquesta diferència és el que fa que la pel·lícula tingui més tensió de la que aparenta.

Brad Pitt és un Aquil·les estrany, no sempre convincent com a home antic, però sí com a figura separada dels altres. Entra en escena com si ja sabés que tothom el mira. La pel·lícula també ho sap i no fa gaire esforç per dissimular-ho. Hi ha massa culte al cos, massa cabell al vent, massa consciència d’estrella. Però, quan el personatge funciona, funciona precisament per això: Aquil·les no sembla pertànyer a cap lloc. Ni a l’exèrcit grec, ni a la política d’Agamèmnon, ni a una moral gaire estable. És una arma amb ego, ferida abans que algú la toqui.

Eric Bana, en canvi, fa una feina més fonda i menys aparatosa. El seu Hèctor no necessita demostrar res tota l’estona. Té una noblesa cansada, domèstica, gairebé pràctica. Sap que Paris ha encès un incendi que no sap apagar, sap que Agamèmnon només esperava una excusa i sap que defensar Troia potser ja és una manera elegant de retardar la derrota. No és l’heroi més brillant de la pel·lícula. És el més humà.

Per això, vint-i-dos anys després, el duel entre Aquil·les i Hèctor continua sent el centre real de Troia. No cal inflar-lo gaire. La escena està rodada amb una claredat que avui gairebé sorprèn: els cossos es veuen, els cops s’entenen, l’espai importa. Hèctor aguanta amb tot el que té. Aquil·les es mou com si el combat fos una formalitat cruel. El resultat sembla inevitable, però no per això fa menys mal. De fet, fa més mal perquè la pel·lícula ha fet bé una cosa molt simple: ens ha fet voler que Hèctor visqui.

Al voltant d’això hi ha encerts i desequilibris. Peter O’Toole converteix Príam en una presència fràgil i immensa alhora. Quan entra a la tenda d’Aquil·les, la pel·lícula s’atura i respira. No necessita milers d’extres. Només un vell, un cadàver absent i una súplica que no sona a discurs. Brian Cox fa d’Agamèmnon amb una brutalitat quasi de caricatura, però funciona perquè el personatge tampoc demana gaire subtilesa: és poder amb corona i gana. Orlando Bloom interpreta un Paris feble, guapet i covard quan toca ser covard. No és agradable, però té sentit. El problema és que Helena i Briseida queden massa sovint reduïdes a funció dramàtica. Mouen la història, però la història no sempre les deixa viure del tot.

La pel·lícula té defectes evidents. Alguns diàlegs semblen escrits per ser dits mirant un horitzó que algú ha encès amb pressupost. La música de James Horner, bella en alguns moments, també empeny quan potser hauria de deixar la ferida quieta. I hi ha una solemnitat de tant en tant una mica pesada, com si cada escena volgués recordar-nos que som davant d’una llegenda. Sí, d’acord. Ja ho havíem vist per les murades.

Però Troia aguanta millor del que de vegades es diu. Té escala, té presència física i té un conflicte prou net per no perdre’s dins el decorat. Sobretot, entén que la guerra no comença realment per Helena. Helena és la història que s’explica després, la versió guapa, el nom que queda millor en una cançó. La guerra comença perquè hi ha homes que volen més territori, més poder, més memòria. La bellesa només ajuda a vendre el desastre.

Al final, Aquil·les guanya el combat i Hèctor perd la vida, però la pel·lícula no queda ben repartida així. Aquil·les aconsegueix la llegenda. Hèctor conserva una cosa més difícil: la decència. Un vol ser recordat quan ja no hi sigui. L’altre voldria tornar a casa abans que tot s’acabi. Potser per això, quan cau Troia, el que fa més mal no és la ciutat cremant. És la sensació que l’únic home que entenia el cost de tot plegat ja era mort.